A l’igual que els protagonistes de les novel·les El procés, de Kafa, o les més modernes El móvil, de Javier Cercas, o Que nadie duerma, de Juan José Millás, el personatge principal de L’imperatiu categòric porta una vida del més normal i anodina fins que un dia es troba sobrepassat per la pressió de l’entorn. Un camí cap a la bogeria? O potser només una reacció, entre real i figurada, cap a un present que oprimeix? Segurament totes les respostes podrien ser vàlides, i fins i tot hi hauria la possibilitat de que tot fos un procés mental per escapar de la realitat.
El gran encert de Victoria Szpunberg –i n’hi ha molts d’encerts en la seva proposta- és l’hàbil barreja entre filosofia i drama, puntejat també amb pinzellades còmiques que distenen les situacions plantejades. No és la primera vegada que veiem pujar discursos o plantejaments filosòfics als escenaris. Ho hem vist quan es parla directament de filòsofs concrets (Sócrates, Viejo amigo Cicerón, La disputa) o quan les situacions ens remeten a preguntes sobre l’existència i l’ésser humà en general (Els Watson, sense anar més lluny). Aquest cop, l’autora recorre a Kant i també a Kafka per elaborar un discurs on el més important és la comunicació –infructuosa, en aquest cas- amb els demés. Clara, la protagonista, no entén els seus alumnes, no aconsegueix que l’escolti el seu cap, no sap comunicar-se amb el seu veí i no acaba d’assimilar el tractament que li proposa el seu metge, les obscures propostes de la cita de Tinder o els enganys de l’agent immobiliari. I suposem que també hi havia problemes de comunicació amb el seu marit –el gran absent-, del que s’acaba de separar.
Tothom pot haver-se sentit perdut en alguna ocasió, i tothom pot haver tingut la sensació de que ningú l’escoltava o l’entenia. Per tant, l’empatia amb la Clara és immediata, sobretot si l’interpreta una Àgata Roca pletòrica i afinada des de l’escena inicial fins a la seva última intervenció arran del pati de butaques. L’actriu aconsegueix dotar de fragilitat i també d’una gran ironia –Roca és realment una experta en aquest camp- al seu personatge, aconseguint que l’acompanyem i l’entenguem fins i tot quan pren decisions complicades o difícils d’assimilar. Al seu costat, fent tots els papers masculins de l’auca, hi tenim a Xavier Sáez, que no perd oportunitat per mostrar amb petits matisos tota una galeria d’homes ben reconeixibles.
La comèdia –o drama, o el que vulgueu dir-li- s’acaba d’arrodonir amb la precisa direcció d’Szpunberg i amb una interessant escenografia de capes, obra de Judit Colomer. Només podríem objectar –i amb matisos- la utilització de les veus en off. No m’han molestat, però entenc que puguin distreure en alguna part concreta de l’obra. Sigui com sigui, val molt la pena veure un muntatge que sembla néixer de les entranyes, a l’igual que aquell El pes d’un cos, del que ja vam gaudir fa unes temporades.