Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de veure l’obra L’Impossible a la nova Sala Atrium.
Els actors de L’impossible a la Sala Atrium ofereixen unes interpretacions excepcionals que donen vida a una història plena d’intensitat i emoció. Amb una gran complicitat entre ells, aconsegueixen transmetre amb autenticitat els conflictes i matisos dels seus personatges.
Les seves actuacions, plenes de matisos i una força emocional impactant, mantenen el públic enganxat des del primer moment fins al final. Lluis Soler amb seva dedicació i talent és un punt clau per fer que aquesta obra esdevingui una experiència teatral memorable. A més, Bernat Quintana li segueix el relat amb força suficient. Aquest cop, Guillem Albasanz té un paper més de secundari sense poc a dir.
L’obra és una relació de petites escenes, on podem observar l’interrogatori al que un jutge sotmet a un vell revolucionari. Amb una gran força en les paraules. Quan Lluis Soler fa la primera escena a la seva cel·la sol, t’emociona i t’atrapa des del primer moment.
La persecució dels presos polítics és una mostra preocupant de l’ús de la justícia com a eina de repressió. En aquesta obra podem veure aquesta repressió tant de la història individual del protagonista, com dels seus companys.
És una obra que pot ser molt més actual del que inicialment sembla.
Tot això no només afecta els implicats, sinó que també envia un missatge inquietant sobre l’estat de la democràcia i la separació de poders.
Podeu veure la resta de la meva opinió a l’enllaç