No és trivial entendre de què va, realment, Impossible, l’obra escrita per Erri de Luca, que es representa aquests dies a la nova Sala Atrium. A primera vista, hom diria que es tracta d’un thriller de tota la vida, al qual la intel·ligència i perspicàcia d’un jove jutge —interpretat pel sempre eficient i elegant Bernat Quintana— es mesura amb la saviesa i l’astúcia d’un vell combatent polític —a qui dóna vida el savi i astut Lluís Soler.
Però l’obra va molt més enllà d’un simple combat dialèctic, l’objectiu del qual és esbrinar si l’acusat és culpable o innocent del crim que se li imputa. Assistim a una elaborada i subtil tesi sobre les diferents dimensions d’un concepte altament complex en societat: la llibertat.
L’obra aborda la llibertat personal, la llibertat política, la llibertat social i, fins i tot, la llibertat individual d’un home que va ser traït i defensa la seva llibertat per portar a terme la seva venjança. Una llibertat que s’entén amb claredat quan se la despulla de totes les cadenes socials i se la deixa lliure, en plena natura. És allà, a les muntanyes, quan els pactes dels homes perden la seva rellevància i la llibertat pren el seu últim i feral significat.
L’obra no és perfecta: l’escena del sopar esdevé una mica feixuga (potser no cal complicar la vida als actors posant-los un plat al davant) i els monòlegs del personatge interpretat per Soler, de gran bellesa, no sé si acaben d’arribar a un port absolutament necessari.
Però s’agraeix l’aposta per una obra contemporània on es retorna al principi clàssic de la dialèctica, de l’exploració de la veritat, les llums i ombres d’una existència humana construïda sobre una moral, la del bé i el mal, que trontolla al mig d’una natura que no coneix dels nostres pactes.