És una qüestió de gustos: reconec la meva feblesa pel teatre filosòfic i dialèctic. I L’Impossible n’és un paradigma. Es tracta d’un cos a cos entre un home que no pot demostrar la seva inocència i d’un fiscal que per molt que ho intenti, no pot presentar una acusació ferma contra ell. Com demostrar que un aïllat i solitari accident de muntanya entre dos enemistats és o no és realment fortuït? Alternant monòlegs de l’acusat i les interrogacions amb el fiscal ens anirem figurant no el que va passar aquell dia fatídic sinó tot el passat de traició i fraternitat que uneix el mort i l’acusat.
Impossible es basa en la novel·la homònima d’Erri de Luca, l’escriptor italià que va arribar al cor del públic en afirmar com de feliç se sentia si podia escriure mitja hora al dia després d’una llarga jornada laboral. I és que estimar les lletres és això: una estona d’intimitat amb la paraula en un moment del dia. I aquesta peça es fa estimar. I fa pensar, també: l’amistat, el bé comú, la lluita i la camarederia. Però no tot és mèrit del text: les interpretacions de Bernat Quintana (fiscal) i del protagonista Lluís Soler (acusat) hi ajuden molt. I també les petites projeccions tecnològiques que sostenen els canvis d’escena. Deixeu-me resumir-ho en un petit joc de paraules: L’Impossible és imperdible.