Profunda reflexió sobre el poder de l’estat i la justícia

Impossibile és el títol original de la novel·la escrita per Erri de Luca al 2019, quan l’autor tenia 70 anys. És per tant una obra de maduresa, moment en el que és més fàcil analitzar un passat. Què ens vol dir Erri de Luca? És impossible saber la veritat? És impossible assolir la plena llibertat d’expressió, tal com ell va defensar? Segons De Luca, impossible és tot allò que es produeix a la nostra vida i que abans no havíem imaginat. Ell escriu una historia personal més que política, essent aquesta última un soroll de fons però el que interessa a l’autor és la visió personal.
És una història molt potent que sota la direcció escrupolosa i exigent de Ramon Simó és converteix en un thriller i una poderosa reflexió sobre la justícia i la responsabilitat.
Un jutge interroga un acusat d’homicidi a la cel·la d’aïllament d’una presó. No és habitual en el nostre Sistema Penitenciari que un jutge faci sessions d’interrogatori previ a un possible judici a un intern dins del Centre ni que aquest estigui en una cel·la d’aïllament sense aparent motiu. Deixem-ho com una diferència entre països (els fets transcorren a Itàlia), una llicència de l’autor o per exigències teatrals.
Un antic militant d’una organització armada havia complert condemna per la delació d’un company. Ara l’acusen d’haver matat al delator. A De Luca li sembla atractiva la forma de diàleg entre l’acusador i el qui es defensa tot i no haver viscut mai un judici. Podria ser també un duel o una confrontació. Cap d’aquestes definicions encaixa en aquest text ja que la relació entre els dos personatges és desigual i desequilibrada. Un està entrant en la vellesa (Lluís Soler en estat de gràcia), l’altre és jove, (un Bernat Quintana brillant) un representa el poble, l’altre l’estat, un és un gran coneixedor de la muntanya, l’altre no en sap res, un té experiència en la història revolucionària de l’Europa del segle XX, l’altre només coneix els antecedents revolucionaris de l’acusat, un està en una cel·la d’aïllament, l’altre és lliure.
En aquesta lluita dialèctica, en aquest joc de forces, les armes són les paraules. El jutge intenta fer que a l’acusat se li escapi alguna cosa que el pugui incriminar i l’acusat amb una gran habilitat discursiva, porta l’interrogatori cap a un terreny indefinit, un espai on la llei no hi pugui arribar i la veritat s’esborri entremig de les paraules.
És una obra molt cuidada. Els llums, el so de l’exterior, la utilleria, tot fa que hi entrem amb ganes d’opinar però amb més preguntes que respostes. Aquest és l’èxit del teatre, que no ens sigui indiferent, que n’aprenguem, que sortim remoguts i que alguna cosa hagi canviat.