La incertesa de no saber si coneixem la veritat o mai l’arribarem a conèixer. La necessitat de descobrir si tenim raó és un aspecte humà ineludible. És aquesta curiositat la que empeny a la cerca i a les preguntes incansables.
Impossible se situa en una cel·la on un fiscal interroga a un home per, suposadament, haver matat a un altre home tirant-lo muntanya avall. No hi ha proves, però la relació anterior entre els homes és sospitosa. El text balla entre les preguntes de l’acusació i les reflexions de l’acusat quan es queda sol.
Erri De Luca estructura un text molt ben treballat i tramat, en que es va construint una relació entre fiscal i detingut a poc a poc amb solidesa i un pes palpant. Les seves lluites dialèctiques i filosòfiques sobre la veritat i la lleialtat es van teixint mentre atrapen al públic dins l’espiral de la trama, abduint-los en l’atmosfera que impregna l’escenari.
Lluís Soler absorbeix l’atenció de l’espectadora des del primer moment que apareix en escena. La seva immersió en el personatge de l’acusat és total, fins a tal punt que desapareix rere l’expressió de qui té molt clar quina és la lluita real i en qui es pot confiar. Els seus monòlegs, expressats com a cartes a l’exterior de la presó, van elaborant el perfil del personatge i li va atorgant capes i més capes que ajuden a entendre la seva visió. Com el seu personatge, Soler domina l’escena i el diàleg i es va imposant a mesura que avança el relat. Al seu davant, Bernat Quintana ofereix un contrari a l’alçada, que aguanta el tipus i va envestint de manera reiterada per aconseguir el seu objectiu. Una obstinació que torna en una veritable curiositat per descobrir la realitat.
Una escenografia simple, justa i necessària, amb un muntatge audiovisual i sonor que envolta el relat, acaben d’ajustar-se a una història interessant, que enganxa al públic i el deixa també, com al fiscal, amb el dubte. I la gràcia de tot plegat és precisament que aquest joc entre veritat o mentida acompanya a l’espectadora després que hagin acabat els aplaudiments.