L’inframón és una obra que bascula entre la filosofia i la ciència-ficció. En un futur no gaire llunyà, un home crea un regne virtual poblat per hologrames. Qualsevol persona del món real hi pot entrar, amb una identitat fictícia, i actuar-hi sense normes ni límits. La llibertat es converteix en llibertinatge, ja que els actes no tenen conseqüències. O sigui, una mena de Second Life, però molt més evolucionat.
Amb aquesta premisa, la dramaturga nord-americana Jennifer Haley crea un thriller inquietant que manté l’espectador en tensió tota l’estona. A mesura que l’obra avança anem descobrint les interioritats d’uns personatges que es mouen entre el món real i l’inframón, o allò que abans s’anomenava Internet. Al món real, la detectiu Morris vol detenir l’autor del regne virtual, que dóna via lliure als pederastes perquè satisfacin les seves fantasies més abjectes. Però a l’hora de la veritat, de quin delicte el pot acusar si els habitants de l’inframón no són persones sinó hologrames? Què és el que està castigant? El desig, la imaginació? El conflicte entre l’ètica i la tecnologia està servit.
L’inframón es va estrenar a Califòrnia el 2013 i a Barcelona es va estrenar durant el Festival Grec 2016. Ara ha obert la temporada 2016/17 al Teatre Lliure de Gràcia i compta amb un repartiment impecablement triat. Andreu Benito és el personatge fosc que Mar Ulldemolins, la jove detectiu, vol enxampar. Joan Carreras és el visitant somniador i Víctor Pi, l’home desesperat. Tots quatre, dirigits per Juan Carlos Martel Bayod, estan esplèndids en un muntatge que presenta un escenari dividit en dues parts: a la de davant, el món real, fred i minimalista; a la de darrere, el món virtual, ple de fantasia, de colors i de música. És un imaginari que convida al somni, encara que no tots els somnis són igual de lícits.
Si voleu veure un thriller imprevisible, original, impactant i que us faci rumiar, heu d’anar a veure L’inframón. Sortireu del teatre fent-vos moltes preguntes.