Ha estat una gran sorpresa, un deliciós descobriment. Els poemes de Lluis Llach recitats prenen una altra dimensió. Els continguts dels versos tan coneguts per les cançons vibren d’una altra manera, són música per ells mateixos.
Albert Flores ve de la música clàssica, és el primer viola de la orquestra simfònica de Sant Cugat, toca també piano i li agrada el jazz. Joan Berlanga es actor i regidor de la mateixa orquestra simfònica. Ells dos van crear a l’any 2014 aquesta bonica peça i la van representar durant tres anys a diverses poblacions de Catalunya amb una molt bona acollida per part de tot el públic. Van interrompre el projecte durant dos anys i l’han reiniciat al 2019 amb diverses representacions.
Abans d’anar-hi hom pot pensar que les cançons de Llach ja són molt conegudes i que no em diran res de nou. Oblideu per un moment els vostres coneixements previs. Us trobareu amb una presentació impecable. Han aconseguit l’equilibri entre la nostàlgia, el compromís polític i social i la bellesa d’un versos amb uns continguts eterns alguns, i d’altres, desgraciadament massa vigents.
Joan Berlanga recita, actua, expressa els poemes amb una veu molt radiofònica i una expressió que ens recorda al tant enyorat Ovidi Montllor i que ens enganxa, transporta i commou. Albert Flores d’una manera delicadíssima posa els acords o trossets de la música entre les estrofes i procura donar tot el relleu al contingut textual. És el Llach poeta a qui fins hi tot Berlanga s’hi assembla físicament sobretot quan es posa la gorra de llana al cap.
L’espectacle acaba amb tres generosos bisos i una cançó en la que el púbic hi participa. M’hauria sabut molt de greu haver-m’ho perdut.