Les persones tenen tendència a pensar que sempre quedarà temps per fer coses. Que es pot posposar una trobada, una conversa, o passar estona amb algú. Però el temps no és infinit.
La Clara, després de tota la vida sent una dona d’èxit que s’ha anat traslladant de ciutat segons la feina, decideix vendre la casa on viu actualment amb el seu fill i fer un viatge molt especial amb ell. L’Oriol només vol gaudir de la vida, lligar, abandonar-se al plaer i, sobretot, no compartir cap moment amb la seva mare. En una nit de festa, l’Oriol coneix al Javi que busca evadir-se de les seves responsabilitats i troba en aquest nen ric la millor opció per aconseguir-ho.
Un text de Daniel J. Meyer emocionant i divertit, que provoca un viatge no només a l’escenari sinó també a la pròpia vida. Com moltes vegades en ficció, s’utilitza un trajecte físic perquè els personatges tinguin una evolució i, mútuament, s’acompanyin. En els seus diàlegs, vius i directes, s’aboquen els anhels i els retrets de cadascun dels protagonistes. S’entrellacen amb ritme i honestedat cada pas en les seves relacions i s’evoquen moments que poden reverberar en el públic. L’únic moment que grinyola una mica és l’inici de la relació entre Oliver i Javi, quan el seu vocabulari no sembla fàcil i natural, sinó forçat per introduir la manera col·loquial de parlar. Però es tracta d’un moment puntual que afecta a l’obra.
La química entre Àngels Gonyalons (Clara) i Pau Oliver (Oliver) és increïble. Les seves picabaralles i, sobretot, les seves confessions mútues es presenten sobre l’escenari de manera natural i còmplice, transmetent cada sentiment directament a l’espectadora.
Una escenografia molt modelable i pensada al mil·límetre ajuda a crear les situacions perfectes perquè els personatges puguin deixar-se emportar per la narrativa. També té una presència indispensable l’ús de les cançons que es van reproduint al llarg de la producció. Cada elecció musical s’expandeix per l’escenari i també pel pati de butaques, creant situacions emotives i molt divertides.
En aquest relat es posa èmfasi en la capacitat de veure’s mútuament quan els personatges estan destinats a no veure’s més. Aquesta revelació de l’autèntica cara de cadascú, de deixar-se veure de veritat és el nucli d’aquest viatge que intèrprets i públic acaben fent plegats.