Suona un’armonica

Quan vam descobrir a Angela Palacios a Mirta en espera ja girava des del 2016. Va estar en espera el temps de la pandèmia (com la Mirta) i va ressuscitar poc després. Ens va sorprendre la capacitat interpretativa, la sensibilitat i tendresa en la manera de tractar la innocència d’aquell personatge entranyable.
Aquesta vegada ha creat amb Sergio Mora la companyia La Cresta Ilíaca que presenta Llenos de vida.
Ells dos han escrit aquest text amb un toc tendre i respectuós sobre la descoberta de l’homosexualitat adolescent. Ho fan d’una manera poètica que s’oposa a l’ambient tancat, gris, homofòbic d’un poble rural petit. La incomprensió, la intolerància i, fins i tot la crueltat, contrasten amb moments sublims com les escenes dels nois junts o el descobriment de la poesia de Lorca per part d’un dels xicots del poble, la ignorància del qual li impedeix llegir correctament el text però l’emoció que viu és incommensurable.
Sergio Mora Montserrat és el protagonista i l’únic actor. És una peça d’una exigència màxima ja que ell sol representa a 6 personatges. En una mateixa escena, utilitza diferents registres i expressió corporal sense fer massa canvis en la caracterització ni vestuari. Dos personatges del poble descriuen l’ambient on s’amaga hipòcritament tot allò que està en contra dels principis més clàssics, antics i arrelats. La imatge de la innocència és un noi orfe amb un discret quequeig que Sergi Mora resol amb destresa.
La direcció d’Àngela Palacios és molt creativa ja que juga amb un espai petit. L’escenografia, també d’ells dos, és senzilla i austera però hi cap tot: el poble, el cementiri, l’habitació dels amants, una festa popular. Tots els recursos teatrals es posen al servei del missatge de l’obra. La llum, la música, els petits canvis d’elements a l’escenari, el narrador (un animal del bosc) o els que no hi són, fan que la peça sigui rodona i el fil argumental sigui recte, imaginatiu i convincent.
No pretén ser una obra alliçonadora però la descripció d’uns fets és suficient per fer una crítica dura de l’homofòbia.
Surts del teatre cantant amb la Mina: Suona un’armonica, mi sembra un organo che vibra per te e per me.