L’homofòbia és un mal endèmic de la societat. Creure’s amb el dret de decidir com ha de ser algú i castigar-lo per no ser-ho sembla que és una idea que, en comptes de disminuir amb el pas del temps, va augmentant amb impunitat, sense rebre cap condemna per part de ningú. És per això que és tan necessari no silenciar aquestes actituds i delictes, fer soroll i rebutjar-ho de totes les maneres possibles.
Amb Llenos de vida Sergio Mora Montserrat i Ángela Palacios transporten a l’espectadora a un poble rural al 2004. La història l’explica, en certa manera, en Jaume, un noi de Barcelona, que rememora l’estiu que va passar amb la seva àvia al poble fa 20 anys. Uns mesos en què va conèixer a persones que li van canviar la vida per sempre. En aquell temps també va saber reconèixer-se i descobrir-se a sí mateix amb l’ajuda de l’Alex. Aquests són dos de la mitja dotzena, més o menys, de personatges que vertebren aquesta obra que mostra la felicitat, l’amor, l’odi i l’autoodi.
El text de Mora i Palacios és una narració atraient i hipnotitzadora. El relat enganxa a l’espectadora i la porta per un viatge emocional en què es descobreix assimilant l’angoixa, la por i la llibertat dels protagonistes principals, per deixar pas a la indignació i la ràbia vers els comportaments més menyspreables. Al mateix temps contextualitza meravellosament el temps i l’espai de la trama, posant cada element al lloc adequat per a la història.
Un espai reduït a escena compta amb just quadre objectes que ajuden a Sergio Mora, únic actor de l’espectacle responsable de fer totes les interpretacions, a fer la transició entre uns i altres personatges. Un petit objecte com unes ulleres o una gorra fan que ràpidament el públic sàpiga quina és la veu que li està parlant. Mora s’enfronta a una dificultat extrema durant els 90 minuts que dura l’obra. No és només el canvi de rol i el recordatori de les paraules a pronunciar, són les emocions que viatgen d’un extrem a l’altre de cada personatge i que l’intèrpret sap manegar i modificar cada vegada que és necessari. La seva interpretació és magnètica, commou i corprèn.
El més destacat d’aquesta obra és que parla des d’una naturalitat i sinceritat que es pot copsar a cada minut, a cada escena. En el seu conjunt crea un sentiment al públic que sensibilitza i dona una empenta a reflexionar i millorar el futur. L’obra està situada al 2004, però no es pot negar que podria ser trasllada al 2025, segurament, sense modificar gaire els elements principals.