La idea que l’art neix del dolor i la necessitat humana d’expressar-lo ve de molt lluny en la nostra cultura. Només cal pensar en Kafka, Artaud o Sarah Kane (per posar alguns exemples força contemporanis) per adonar-nos que el patiment pot ser la llavor de veritables obres mestres. En aquesta línia està plantejada Llibert: una meravellosa peça tan trista i bella com la vida mateixa. Poques vegades es té l’oportunitat d’assistir a un espectacle tan valent de cap a peus, tan pur en la seva concepció i tan emocionalment nu. Escrit i dirigit des de les entranyes, Gemma Brió i Norbert Martínez han tingut la generositat i el coratge de compartir la tràgica experiència d’haver de perdre un fill de quinze dies de vida acceptant, a més, que el millor que li pot passar es morir-se. L’obra és una muntanya russa de sensacions totalment única: inclou humor, tendresa, confusió, por, angoixa, ràbia, música i resignació però, sobre tot, una història genuïnament plena d’amor; i és això el que la fa excepcional i alliberadora. D’una altra manera, no hagués estat suportable ni el resultat seria tan aclaparadorament real. Amb l’imprescindible col·laboració de Tàtels Pérez i Mürfila a escena acompanyant Brió, el millor del conjunt, en definitiva, és l’efecte sanador i catàrtic que aconsegueixen entre les tres. Moltes obres que neixen del dolor es queden, malauradament, dins de l’expressió del dolor mateix, sense poder sortir d’ell ni transcendir en una esperança. Llibert, en canvi,vola tan lluny com el seu nadó protagonista. Plena de ganes de viure, la seva intel·ligència emocional fa de l’experiència una bufetada necessària i una lliçó que ens farà inevitablement millors persones després del seu visionat.
Enllaç copiat!