A vegades en els muntatges petits, íntims podem trobar petites joies. I això és el que m’he trobat amb Novecento. Amb una escenografia minimalista ha recreat tot un viatge. Una tela, una projecció i poc més. I amb tot això, ens transporta en una petita història a través d’un viatge per l’oceà.
La vida del pianista sempre és a la ment del narrador, i com a tal ens presenta com un petit viatge. Un pianista que no va tocar mai terra. Es en aquest viatge on les seves paraules llisquen com les mans del protagonista en les tecles del piano.
Cada paraula, és com els dits que es posen sobre una nota del teclat, encertada i que entre totes elles componen el Ragtime de la història. Podem dir que esta tot ben estudiat per que l’espectador no perdi el fil. I el treball de Pep Jové ho aconsegueix.
Moments màgics com al final de l’obra on tota la història entra en la maleta, un final molt poètic. L’únic la conversa del final de l’obra, no era necessari i trenca una mica.