Aquesta obra de Carlos Be va ser escrita en 2006, publicada en 2008 i va ser portada al cinema l’any 2017 (Fran Arráez). Al mes de maig de 2018 va passar als escenaris teatrals dirigida pel mateix autor del text, Carlos Be. Ara tenim l’oportunitat de veure aquesta proposta LLUEVEN VACAS a la Sala Versus Glòries.
Una proposta sobre la violència de gènere que comença amb una conversa “aparentment normal” entre el matrimoni format per Fernando (Joan Bentallé) i Margarita (Lidia Navarro):
Fernando: ¡Nena!
Margarita: ¿Qué pasa?
Fernando: ¡Llueven vacas! Mira
Margarita: Es verdad
Fernando: Mira esa qué grande. Es enorme. Ya no la ves. Qué rápido caen
I a partir d’aquesta inusual conversa assistim a un seguit d’escenes que ens van mostrant el domini de l’home en aquesta relació, de mil i una maneres ell sotmet a la dona a una humiliació constant fent-li creure el que ell vol i no admetent en ella el més mínim dubte sobre el quan ell li diu, si “llueven vacas” ella farà fotos. Ell inventa una realitat, ella hi creu en aquesta realitat …. Que li falta una cama ?? Que no te mare ?? Que el telèfon no funciona ?? Que han fet l’amor ?? Que els focs de la cuina son arran de terra ?? ….
Ella acaba assumint la seva inferioritat, calla i accepta, dubta de la seva memòria, dels seus records, de la realitat que l’envolta …. es despersonalitza de tal forma que sense ell no és capaç de fer res, de pensar res. Fins i tot quan ell acaba portant a casa la seva “amiga” Coral (Carol Verano), ella ho accepta i es mostra feliç en tenir una “convidada” a casa.
Fins i tot, nosaltres com a espectadors, al principi comencem dubtant de l’estabilitat emocional de Margarita, per acabar veient que la manipulació de Fernando vers la seva dona pot acabar traspassant els murs de “casa seva”, arribant a convèncer a l’espectador del que ell vol que veiem.
Unes interpretacions contundents, on Joan Bentallé assumeix el seu paper de maltractador amb una convicció absoluta, Lidia Navarro admet com a normal el comportament del seu marit mostrant-se sempre submisa i complaent i Carol Verano que entra en escena com amant de Fernando i que no és capaç de veure que acabarà substituint la figura de la dona sotmesa.
Una posada en escena que ens atrapa i ens fa còmplices de les vexacions a les quals està sotmesa Margarita. Uns ganxos al sostre serveixen perquè Fernando vagi penjant elements com cadires o el telèfon, desconfigurant la llar, com a reflex de la sistemàtica destrucció mental i física a la qual va sotmetent la seva dona.
Una sistemàtica dominació i anul·lació de la dona que és vista per ell com l’esclava submisa sense dret ni a pensar. La seva vida fins i tot, depèn de la seva voluntat.
L’escenografia es complementa amb la il·luminació de Joaquín Navamuel i l’espai sonor d’Alejandro Remeseiro.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística, cada dia 391 dones denuncien maltractaments. Són 142.893 denúncies anuals. I no es compten les que callen. Esfereïdor. Una denúncia de la violència de gènere que viu amagada dins de les llars, invisible al món. Inadmissible.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ