La peça d’Edmond Rostand, escrita el 1897, està basada en un personatge real , Savinien de Cyrano de Bergerac (1619-1655), fill d’una família de l’alta burgesia parisenca, i un destacat mosqueter i escriptor teatral. Diuen que tenia un nas gros i desfigurat, un motiu pel qual sembla que es va batre en duel més d’una desena de vegades.
Edmond Rostand va escriure aquesta peça en ple Romanticisme. Seguint de manera figurada les seves peripècies vitals, ret un homenatge al dramaturg que admirava per afinitat ideològica i estètica, convertir-lo en un dels pocs herois romàntics “lletjos i sublims”, fent de la seva característica física un dels puntals simbòlics de l’obra.
Juntament amb “Hamlet”, el “Cyrano de Bergerac” és una de les meves obres preferides. La primera vegada que la vaig veure, va ser una versió cinematogràfica de 1990 dirigida per Jean-Paul Rappeneau, en la que l’actor francès Gérard Depardieu interpretava al personatge de Cyrano. Possiblement és una de les pel·lícula que més vegades he vist. Us haig de confessar que, cada vegada que la veig, em segueixo emocionant com la primera vegada que la vaig veure.
El primer Cyrano que es va poder veure al teatre en català, va ser la de Xavier Bru de Sala, interpretada per la Companyia Flotats entre finals dels 80 i principis dels 90 al teatre Poliorama, de Barcelona. Una versió que tothom ( qui la va poder veure), la recorda com una de les representacions teatrals més impressionants dels últims anys. En aquella ocasió un jove Josep Maria Flotats era el gran protagonista. En aquella època no vaig tenir l’ocasió de veure-la, però per sort hi ha una gravació penjada a YouTube, que tot i que no és mateix que veure-la en directe, és una magnífica oportunitat per poder gaudir d’aquesta magnífica versió teatral.
No va ser fins al 2012, que va tornar als escenaris de la mà del director Oriol Broggi, que va convertir la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya en l’escenari ideal per portar a escena aquest magnífic clàssic del teatre francès. En aquella ocasió sí que hi vaig poder anar. I no us podeu imaginar com en vaig gaudir!!!
Si em pregunteu de tot el teatre que he vist al llarg d’aquests anys, que no són pocs, quina ha estat la meva obra preferida?, sense cap mena de dubte us diria que la del Cyrano de l’Oriol Broggi, protagonitzada per un impressionat Pere Arquillué (actuació que li va valer el Premi Butaca al millor actor). El que va ser capaç de transmetre’m aquell actor, del personatge del Cyrano, va ser increïble. Vaig sentir tendresa i admiració. Vaig veure el sacrifici d’un home que va haver de renunciar a l’amor per culpa de les seves inseguretats. Vaig riure i plorar. Em vaig emocionar.
Al 2013 la van tornar a programar a la Biblioteca de Catalunya. Vaig repetir . Vaig tornar a emocionar-me. Vaig repetir i repetiria tantes vegades com es tornès a programar.
2017 una nova versió de Cyrano de Bergerac de Pau Miró arriba al Teatre Borràs. La veritat és que en un principi no entrava dins la meva agenda teatral anar a veure aquesta versió. Em feia molta por pel fet de caure en fer comparacions amb el que havia vist fins ara. Les comparacions no m’agraden, les trobo injustes, tot i que encara que no vulguem tots en fem. Però, perquè renunciar a veure una de les meves obres preferides, i un dels millors actors de casa nostra, com és en Lluís Homar. Finalment vaig decidir anar-hi. Vaig fer-me el propòsit de no comparar, i no entraré en comparacions.
La veritat és m’ha agradat la mirada contemporània que li dona Pau Miró a aquest clàssic inspirant-se en el món de l’esgrima, el disseny d’escena de Lluc Castells visualment molt atractiu en el que domina el blanc sobre el negre, la magnífica coreografia de lluita d’espases creada per Oscar Valsecchi , la meravellosa música i veu de Silvia Pérez Cruz que posa el punt romàntic a la fredor de l’escenografia , l’extraordinària interpretació de Lluís Homar, que acaba eclipsant a la resta d’intèrprets. Però m’ha faltat el més important, emocionar-me, sentir i commourem. És cert que he vist a l’home fort , valent, orgullós, irònic, agut, impertinent, intel·ligent, agosarat, ofensiu i captivador, però no he vist la seva ànima. No m’he emocionat.
El Cyrano és una obra que ens parla d’aparences, de com ens veuen els demés i del que en realitat som. Parla de com ens equivoquem quan jutjem a les persones per la seva aparença física. Cyrano ens parla d’inseguretats. Quantes vegades un rostre bonic amaga una persona horrible, o al contrari, una persona imperfecta amaga una gran interior? Etiquetem injustament a les persones per com vesteixen, pel seu color de pell, per la seva procedència, pels seu físic.
Qui no s’ha sentit Cyrano alguna vegada?
***1/2