Hi havia curiositat per saber què estava fent Lluís Homar com a director de la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), i la veritat és que el resultat ha estat més que satisfactori. Per començar ens ha acostat un text de Lope que no està entre els més representats, tot i que molts estudiosos el col·loquen entre les seves obres mestres. Es tracta d’una obra d’estranya estructura i de certa complexitat, almenys per a ulls contemporanis. Comença amb un primer acte (aquí es parla de jornades) on es narren les trifulgues polítiques, la corrupció i les maniobres subterrànies per arribar a ser Cèsar a la Roma de Dioclecià, acostant-se bastant a l’argument de moltes obres shakespearianes. La segona jornada, però, transcorre quasi com una comèdia clàssica del Segle d’Or, per arribar a un tercer acte místic, dramàtic i de final força inesperat. El tema de base és la representació de la realitat, escenificada a partir de la vida de Ginés, un actor de l’època romana que va abraçar el cristianisme i que posteriorment l’església va convertir en sant patró de la gent de teatre.
Homar s’adapta a la peculiaritat de cada acte i ens proposa solucions escèniques simples, però molt efectives. Prova d’això són les cançons que van puntejant la trama, la música d’estil barroc ideada per Xavier Albertí i també l’aparició de l’àngel o bé l’efecte final, molt agraït i aplaudit. Cal tenir en compte a més, el gran treball d’il·luminació de Juan Gómez-Cornejo i l’homogeni treball actoral de tota la companyia. Un conjunt, per tant, molt sòlid i contundent que augura futurs èxits artístics del director i actor català al davant del CNTC.
Per últim, constatar que el Romea s’està convertint de mica en mica en un petit reducte pel teatre clàssic, de diferents estils i diferents èpoques. Aquest any hem pogut gaudir entre les seves parets de Pardo-Bazán, Beckett o Lope, i aviat d’Arthur Miller. Però no hem d’oblidar que les darreres versions d’El rei Lear, Mare Coratge, Casa de nines, Fedra, Calígula, El laberinto mágico, Èdip o Troyanas també les hem vist allà. Tot i tenir una gestió privada crec que hi ha uns objectius clars, que poc a poc han creat un públic fidel i amant d’aquest tipus d’obres.