En els darrers anys ens hem acostumat a veure en sales de petit format comèdies costumistes que normalment no trobàvem per aquests circuits. Unes comèdies, però, que no s’estalvien la crítica social, que estan realment compromeses i que deixen moltes vegades un regust amarg. Títols com Ovelles, Instruccions per enterrar a un pare o la que ens ocupa ara mateix són un bon exemple del que acabem de dir. Totes elles tenen en comú l’objectiu de fer riure, però també el de retratar uns personatges propers, fàcilment identificables i teatralment molt agraïts.
Lo nuestro retrata una família de l’extraradi de Barcelona que està a punt de celebrar el sopar de cap d’any. De mica en mica descobrirem uns personatges que fan coses normals, que paren taula, que es preparen el raïm i que parlen de com els hi van les coses a la feina, a la universitat o al teatre (la filla gran és actriu, a part de cambrera). Però no és difícil trobar al darrera de les seves paraules temes que ja no ens fan riure tant: el racisme, el classisme, les injustícies laborals, etc. Eu Manzanares utilitza molt bé les eines de la comèdia i així que pot va llençant petites bombes que capgiren la trama i fan avançar l’acció. Potser el final es precipita una mica i opta per un camí que escapa a la versemblança… o a les regles del teatre costumista. Però ja està bé que sigui així, perquè Lo nuestro vol anar sempre un pas més enllà, com en el divertit karaoke de Camela o en les interpel·lacions directes al públic.
Els quatre actors protagonistes -la mateixa Eu Manzanares interpreta el paper de la filla- ens regalen moments gloriosos i ens fan arribar la bona química teatral que existeix entre ells. Paul Berrondo ens demostra la seva veterania i no desaprofita un gag, a l’igual que Eli Iranzo, una actriu que m’ha semblat graciosíssima i que aporta humanitat a un personatge que en altres mans podria haver estat caricaturesc. Finalment, Manzanares i l’efectiu Pau Poch -vist a Merlí i a altres sèries televisives- no es queden enrere en cap moment i tenen moments estel·lars, com el ja mencionat de la cançó.