He tornat després d’un parell d’anys a Lo tuyo y lo mío. Afortunadament, tot segueix igual. Igual de fantàstic. La molt original proposta és una filigrana que encaixa perfectament en gairebé tot moment i és que explicar una historia d’amor i desamor comptant únicament amb fragments de cançons molt conegudes té molt d’artesania. Pot semblar molt fàcil i aquí està, també, el seu mèrit.
L’obra connecta de seguida i sense parar amb el públic, gràcies en part a apel·lar a la memòria musical col·lectiva, de Raphael a Shakira passant per Paloma San Basilio, Sopa de Cabra, Olé Olé (llàstima que no soni Camilo, posats a demanar) i, també, amb la inclusió de peces ben recents.
Ara, sense grans intèrprets tot quedaria només en identificar cada cançó i poca cosa més,quan aquestes són el mitjà per explicar una història. En aquesta ocasió vaig gaudir de Xavi Duch (gran, com sempre) , Karen Gutiérrez i la descoberta d’Ivan Herzog, de qui sentirem a parlar. Els intèrprets ens porten per moments de comèdia hilarant i situacions tristes, amb la direcció molt encertada de Joan Maria Segura (amb alguns punts en comú amb la superba “You say Tomato”).
En fi, una delícia que et porta a formar part del joc. Hi ha nostàlgia, molt d’humor, una mica de drama, selecció musical excel·lent i molta qualitat. Es pot demanar més?