Perquè és un tipus de teatre molt actual que trenca tota mena d’esquemes, però fet amb el rigor i la professionalitat que es mereix qualsevol obra. Penso que els autors i a la vegada intèrprets ens enganyen voluntàriament amb el títol i les referències —Durrenmatt i Lars Von Trier—, es recreen en la conya fina de situacions inversemblants i a la vegada ens mostren descarnadament la incomunicació que sofrim per culpa de… ves a saber què, però també les ganes de comunicar-se d’altres, com es fa palès en el diàleg impossible del que no parla espanyol amb el que no te idea d’anglès. Aquesta part de l’obra és d’ells o de Charlie Rivel?
Enllaç copiat!