Plomes, lluentons, una vida amb llums i ombres dedicada al teatre, nostàlgia, salseo vintage del bo, flow 1970 i cançons de penis. Si fins aquí t’ha semblat interessant, continua llegint.
La gent de la Barceloneta té un caràcter especial. Aïllats durant dècades de Barcelona per unes vies de tren que tallaven l’accés al barri –a l’altura de Pla de Palau–, la proximitat amb el mar, la tradició tant obrera com marinera i la humilitat obligada pels que creixien apinyats en quarts de casa han deixat la petja en aquest esperit tan mediterrani: passional, comunitari, obert i generós.
I així és la diva de la Barceloneta, Loles León, que ens convida a passar una nit amb ella per repassar una extensíssima trajectòria amb un espectacle de revista farcit d’històries i cançons. Poques intèrprets omplen 90 minuts amb aventures tan sucoses i explicades amb tanta gràcia. La Loles repassa les seves malifetes infantils pels carrers de la Barceloneta, l’explosiva Barcelona dels setanta i els seus inicis al Teatre Arnau i a la Cúpula Venus. Allà la van fitxar pel seu sentit de l’humor descarat i sensual, al que hi sumava poesia i textos de grans autors com Federico García Lorca per tal de renovar un gènere tan injuriat com el cabaret. I aquest reclam de vedette revolucionària i intel·lectual va causar furor a Madrid… Pedro Almodóvar la va fitxar, van conquerir Hollywood i la resta és història. Més ben dit: són històries. Concretament amb Jane Fonda, Jack Nicholson i Jeremy Irons. No us explico res més: només per aquest salseo vintage ja val la pena veure l’espectacle.
Una noche con ella homenatja amb orgull el teatre de revista més setantero, que en definitiva és l’ADN de l’artista. Plomes, lluentons, llums de neó, escales amb bombetes, ballarins hiperbòlics, cançons picarones amb base de pianola midi, autoconsciència d’icona LGTBIQ+, pura fantasia. I compte que això podria ser cutríssim, però és que Loles Leon és pur desvergonyiment, alegria i força, gràcia i carisma. Una diva cañí total a qui li compres tot. Ella mateixa diu haver nascut al carrer Tormenta i demostra ser una força de la naturalesa.
Després de la retirada de la Maña i Merche Mar, probablement és, amb Amparo Moreno, l’última vedette en actiu d’aquell Paral·lel de revista que va començar a morir amb les Olimpíades. Veure-la és veure un trosset de la història artística de la ciutat. I segueix en plena forma.
- El millor: l’enorme carisma i el magnetisme amb què explica històries. Potser són inventades, però és honesta quan confessa el seu cantó més fosc, les seves pors i vulnerabilitats. Només pots estimar-la.
- No tan bo: una direcció irregular que trenca el ritme en transicions excessivament llargues i que posa massa focus sobre uns bons cantants i ballarins amb uns gags molt justets.