Ara farà nou anys que vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” a l’espai Lliure i ens va fascinar, ens va fer entrar en contacte amb el teatre de Claudio Tolcachir i la manera de fer del teatre argentí de la companyia Timbre 4.
Des d’aleshores hem vist diverses propostes d’en Claudio Tolcachir com “Emilia“, “El viento en un violin“, o dirigides per ell com “Todos eran mis hijos” i ara hem tingut l’oportunitat de gaudir d’aquesta versió catalana, amb traducció de Jordi Galceran, de L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN, dirigida pel mateix Tolcachir.
Una proposta agosarada pel que implicava comparar una obra escrita i pensada en argentí i per al teatre argentí, i transformar-la en una obra en català on com comenta Jordi Galceran “Els Coleman catalans, conservant els detalls particulars que tenia el discurs d’alguns personatges, parlen un català normal, sense artificis”.
Un text que es va estrenar l’any 2005 i ha estat representat en 22 països diferents. Un text que ens parla de la desesperació i l’individualisme, d’una família al límit de la dissolució, d’una convivència impossible. Els personatges que formen aquesta insòlita família van apareixent a escena i a través de l’absurd i l’humor negre ens deixen entreveure el drama d’unes relacions marcades per la falta de comunicació i la manca d’empatia.
Un pare absent, Memé, la mare infantilitzada (Roser Batalla), quatre fills, tres dels quals viuen a la mateixa casa i l’àvia (extraordinària Francesca Piñón), l’únic membre de la família amb una certa autoritat i capaç de mostrar tendresa cap als altres.
Els quatre germans estan encapçalats per en Salvador, amb una memorable interpretació de Sergi Torrecilla, un personatge que aparentment té problemes psíquics, però que és l’única persona capaç de dir el que pensa, com si fos la veu de la consciència familiar. Un personatge distant i sempre seriós que encara dorm amb la seva mare.
Tots estan units per un vincle familiar, però lluiten individualment per mantenir el seu espai, amb greus mancances afectives, mostren la incapacitat per parlar del que els hi passa i fan gala de l’egoisme més punyent. Tots els membres de la família són drogodependents o viuen alcoholitzats als marges de la pobresa.
Bruna Cusí és la filla petita i única treballadora de la família, és la germana bessona de Gabi (Ireneu Tranis) un perdedor que fa del robatori la seva manera de viure, i Verònica (Vanessa Segura) la filla que ha viscut des de petita apartada del nucli familiar i aparenta una estabilitat que no té.
Completen el repartiment el metge (Josep Julien) de l’hospital privat on ingressen l’àvia, amic de Verònica, i el taxista que sempre l’acompanya, en la funció d’avui ha estat interpretat per Biel Duran.
Una posada en escena que s’allunya una mica del ritme frenètic del teatre argentí i s’adapta a la nostra forma de fer teatre. El retrat d’una estranya família on els seus membres, amagats sota personalitats desequilibrades ens presenten situacions quotidianes on l’humor suavitza l’enorme tragèdia que amaguen les seves vides.
Un gran treball coral.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ