Vaig pensar que havia de ser una cosa molt especial. És una obra escrita i dirigida per l’argentí Claudio Tolcachir, es va estrenar a l’any 2005, ha viatjat per més de 22 països diferents adaptant-la als diferents llocs, llengües i cultura. Es va estrenar a Barcelona com a teatre en argentí i va ser traduïda per Jordi Galceran per ser presentada al 2018 interpretada per actors i actrius de casa nostra. Va ser molt ben rebuda per la crítica i ara encara es presenta a Temporada Alta que és d’on jo l’he repescat. No la vaig veure al 2018 i he aprofitat la versió online per recrear-m’hi. És realment una cosa especial.
Hi ha tantes recomanacions sobre aquesta obra que només donaré la meva impressió. D’entrada no entenia d’on sortia tan d’èxit. En un espai tancat, ple de roba per sobre uns estenedors, objectes, una bici i més coses indescriptibles, 5 personatges parlen a la vegada, atropelladament, s’interrompen i no s’escolten. No són converses, són pensaments de la vida quotidiana, són baralles infantils sense cap sentit, la superposició de veus impedeix entendre què diuen i el moviment de tots per l’escenari és com el moviment brownià de les partícules gasoses dins d’un espai tancat. Ningú està en sintonia amb ningú. És una dissonància tan gran que molesta a les orelles i a la vista perquè no et permet fixar l’atenció en cap conversa en concret. Les dissonàncies familiars són freqüents però moltes vegades queden ocultes per les bones maneres.
Es difícil trobar en aquesta família el mínim comú denominador; se senten units per uns lligams que manté l’àvia. Són companys de pis que comparteixen el mateix material pestilent, el magma viscós en el que estan tots atrapats, tots a punt de caure per la borda de la malenconia i la desesperació. Tots en volen sortir i ningú té el valor per fer-ho.
A què es refereix Tolcachir quan parlar de “l’omissió”? S’han oblidat de relacionar-se, de parlar, de comunicar-se? Es refereix a les carències familiars que són moltes i que de tant fondes no es poden ni enumerar? L’única que no acumula rancors ni lamentacions és l’àvia, Francesca Piñón que fa un paper destacable i que va ser nominada als premis butaca per millor actriu de repartiment.
Quan l’àvia ha d’ingressar en un hospital, l’obra dona un tomb i cada personatge es va definint i apareixen passats inescrutables i presents obscurs.
Tots els intèrprets mereixen una menció especial: Roser Batalla, la mare dels quatre fills i que viu en una immaduresa permanent, i els quatre fills Vanessa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Bruna Cusí que fan el que poden per sobreviure. Molt bona feina de tots i totes!