De famílies normals no n’hi ha. De fet, seria un estudi establir què se suposa que és una família “normal”. Ho deixarem, doncs, en el fet que cadascuna té els seus moments àlgids i els seus problemes, les seves idiosincràsies.
Els Coleman tenen les seves característiques pròpies. És una família formada per una àvia, la seva illa i quatre nets, tres d’ells vivint a la mateixa casa que la mare i l’àvia. Tots cinc viuen i “sobreviuen” com poden. No tots treballen, i alguns tenen més dificultats que d’altres per fer, el que en diríem, una vida normal.
Escrita i dirigida per Claudio Tocachir, aquesta revisió del text traduït al català per Jordi Galceran, ens presenta a uns personatges complexos alhora que senzills i clars des del principi.
La família va sobrevivint com pot, però tot trontolla quan l’àvia, pilar de la casa, es posa malalta. A partir d’aquest moment, els personatges deixen veure clarament les seves personalitats, les seves virtuts i els seus defectes.
El treball amb els actors es veu en cada moviment dels intèrprets. Una feina intensa i profunda que es pot comprovar en cada petita interacció. Sergi Torrecilla i Francesca Piñón són els autèntics artífexs de l’èxit d’aquesta dramèdia, d’aquests personatges a l’abisme entre la bogeria i la supervivència. Entre la tristor i el riure constant ens té Torrecilla donant vida a Salvador, personatge que diu tot el que li passa per la ment sense preocupar-se, mostrant el drama de la família, però donant-li també un toc d’humor a la tragèdia. De la mateixa manera, Piñón dóna vida a una àvia que ha sabut sobreposar-se a la vida que li ha tocat, fent de fil d’unió entre els diferents membres dels Coleman. Quina àvia més sincera i eixerida!
Veiem les diferències entre germanes, les enveges, la fraternitat, les vergonyes, les il·lusions, les preocupacions, l’amor… tot el que comporta una autèntica família.
Entre tot el drama que ens presenta, aquesta és una història que fa somriure i riure a l’espectador. Que deixa un bon regust de boca i una certa simpatia pels diferents components dels Coleman, per uns més que per d’altres, això sí.