Quan vaig llegir aquesta obra d’Anton Txékhov m’imaginava aquest mateix espai escènic creat per Gintaras Makarevicius en el que es desenvolupa la història. El primer que hi veiem és una gran sala tancada per portes corredores que permeten als actors sortir de l’escena i entaular un diàleg amb el públic. És una casa del camp rus tal com ens l’imaginaríem, d’una família treballadora benestant. Txékhov va escriure aquesta obra entre 1898 i 99 i encara que l’autor no indica el temps en el que succeeix la història, ens dona a entendre per l’aparició d’esquitllentes dels muzhiks que l’obra està situada abans de les reformes agràries del 1861 . Dirigida per Oskaras Koršunovas va ser estrenada a Temporada Alta i potser el seu origen lituà el fa més proper a Txékhov i a ser tan respectuós amb el text. Només es permet algunes petites llicencies que l’autor no hauria imaginat mai com la introducció dels audiovisuals que permeten imatges como la recreació d’una tempesta o les gotes de pluja com llàgrimes relliscant per sobre de l’escenari. La utilització del pati de butaques per on passegen els actors i actrius per buscar les gallines perdudes o amagar-se de la fúria de Vània és un recurs que ajuda a trencar les tensions dramàtiques dels moments.
La direcció de la casa la porta l’home, l’oncle Vània (Julio Manrique) i la neboda (Júlia Truyol) filla d’una germana de Vània que es va morir i el marit de la qual, ja gran, apareix a la casa amb una dona jove (Raquel Ferri) que no sap fer res més que contemplar la seva bellesa i joventut i que no para de recordar amb la seva presència la decadència del professor (Lluís Marco). Hi ha també la mare de l’oncle (Carme Sansa) i que adopta una postura distant davant de tota la família.
Un metge rural, com ho va ser Txékhov (Ivan Benet), apareix més sovint per la casa des de l’arribada de la parella i crea tensions amb la seva enganyosa indiferència. Anna Güell és Marina, l’ama gran estimada per tothom. El planter d’actors i actrius escollits són immillorables tot i que m’agradaria destacar a Manrique, Benet i Truyol per la seva entrega a uns papers d’una gran dificultat.
Atrapats tots els personatges en una mecànica tediosa, com en una rendició absoluta, ens presenta un circuit tancat de relacions personals i familiars que va a una velocitat pausada i constant com acostuma a fer Txékhov, i mica a mica va apareixent el passat amb tota la seva força de rancors i retrets fins arribar a l’explosió de la veritat de tot allò que no s’ha dit mai, al clímax amb tensió sexual inclosa i que finalitza d’una manera tranquil·la. Tot torna all seu lloc, la pau, l’ordre, l’avorriment i la pèrdua de l’esperança de que alguna cosa canviaria.