Hem vist els darrers anys a Roberto G. Alonso actuant per a altres (A mi no me escribió Tennessee Wiliiams, El gran teatro del mundo, Els homes i els dies), involucrat en projectes de cabaret (Cabaret 13, Laberitnt Streaptease, Jo travesti) o bé dirigint el moviment o les coreografies d’algunes obres de text (Afanys d’amor perduts, L’hort de les oliveres). Serien innombrables els espectacles en els que s’ha vist immers, d’una manera o d’una altra, en els darrers anys. Però tot això no ens ha de fer oblidar els orígens: d’on surt l’artista, la companyia de dansa que crea fa més de 20 anys, etc. I és que per sobre de tot, Alonso és un dels coreògrafs de contemporani més interessants de Barcelona. Encara que es prodigui poc en aquest aspecte, un espectacle com Loneliness serveix per reivindicar-lo i posar-lo de nou en primera línia.
Loneliness ens parla directament i sense embuts del bullying. Ambientat en un institut, els ballarins –tots molt joves- ens retraten el primer rebuig, l’aïllament i la humiliació infringida a la víctima d’aquesta denunciable pràctica. Veurem situacions de poder, de pèrdua i, sobretot, de soledat. I tot això, amb símbols juvenils per excel·lència (les pilotes de bàsquet o les taquilles dels vestuaris) però també amb símbols d’una nova identitat i de la diferència (les sabates de taló). Pocs elements, però molt contundents i molts clars, sobretot perquè els joves se sentin referenciats i ho entenguin a la primera. No s’ha d’oblidar que el TNC ha programat diverses funcions matinals per a públic adolescent.
Però per sobre del tema, i del seu contundent missatge, Loneliness és un espectacle de dansa amb una coreografia bellíssima i molt exigent. Si tenim en compte la curta edat dels vuit intèrprets tot adquireix, encara més, un gran valor. Estem, per tant, davant d’un muntatge meritori, ben construït, i millor executat.