Hi ha records que queden enregistrats a la ment per molt temps que passi. Algunes experiències, viscudes especialment en èpoques vulnerables, sembla que no es puguin sobreviure o deixar-se enrere. En certs moments, el dolor que es pot infligir sembla innocu i aquell que es pateix, a vegades, és insuportable. Dues cares d’una mateixa moneda que afecten, sense dubte, més a una part que a l’altra.
Roberto G. Alonso s’aparta del darrer espectacle que va crear per presentar una proposta totalment diferent. A través de la dansa, construeix un relat que exposa una de les lacres de la societat: l’assetjament escolar. Es narra el patiment d’un personatge, però també es reflecteix la responsabilitat dels perpetuadors/es d’aquest assetjament i de les persones que col·laboren, afegint-se o no fent res.
L’inici amb una posada en escena simple i plena de significat ja prediu que l’espectadora tindrà el cor encongit la resta de l’obra. La companyia està conformada per uns ballarins i ballarines que construeixen la narració amb cada moviment que porten a terme, en ocasions suaus i delicats i en d’altres projectant la ira o el dolor de les seves interpretacions. Son les seves interaccions les que estructuren un relat ple d’angoixa, dolor i solitud, que esparvera al públic i el deixa clavat a la butaca aguantant la respiració, desitjant una treva que el tregui d’aquest malson. I és precisament aquesta interpel·lació, el sentiment que provoca la peça, el més important d’aquesta. La necessitat de mostrar l’horror de la realitat per ser-ne conscient, per no apartar la mirada i per fer visible les seves conseqüències.
El disseny de llums i el muntatge escenogràfic acaben d’arrodonir una producció sensible i potent, que està feta sobretot per a adolescents, però que cal que vegi tot el públic adult per fer un front comú davant de les situacions que s’exposen i d’altres que, de ben segur, encara estan amagades darrera d’un silenci.