No es pot negar que la trilogia Tot pels diners ha estat una de les experiències més comentades i interessants de la temporada teatral a Barcelona. Vaig aplaudir l’agosarada Mammón i em van emocionar algunes parts de Cleòpatra, tot i ser obres que només tenien en comú un personatge i un tema… que els autors van utilitzar gairebé com a mcguffin. Amb L’onzena plaga, però, no trobo ni el pretext, ni em crec les situacions o els personatges. Com es pot parlar d’okupes i desnonaments amb un pastís d’Escrivà damunt de la taula? A més, què se n’ha fet de Dylan Bravo i el seu gran carisma? On està?
És cert que tenim una colla de personatges que parlen contínuament de diners, que tenen problemes de diners… És cert que hi ha una transacció econòmica discutible al final de l’obra, però no sé si n’hi ha prou amb això per incloure la peça dins de la idea original de la trilogia. Em va passar alguna cosa similar amb Cleòpatra, però és que aquí em perdo entre situacions inversemblants i girs argumentals molt previsibles. Tot i així, s’ha d’admetre que l’espectacle està ben interpretat, com ja ha passat en totes les altres funcions del cicle. En destaquen sobretot les actrius, amb una Mima Riera que evoluciona molt bé al llarg de l’obra, i amb unes Laura Aubert i Paula Blanco que fan dues caricatures molt ben portades de l’argentina “artista” i de la desratitzadora implacable. En definitiva, un espectacle que pel meu gust no arrodoneix la trilogia però que aporta el seu granet de sorra a una iniciativa que s’hauria de repetir en futures temporades…