El coneixement, la comprensió i l’acceptació de la identitat exigeix una generosa dosi d’empatia. Aquesta és la lliçó que realment s’emporten els dos protagonistes d’una classe de cant que d’entrada ja no havia de ser. La maternitat, l’assumpció que pel fet d’haver parit algú posseeixes la seva ment, el salt generacional, l’amistat, l’amor, l’amor de fill i l’amor de parella, la parella, l’estereotipada i l’autèntica, la cançó (L’oreneta) que, adaptada, atorga una posició de privilegi en la cursa pels sentiments, l’engany, l’orientació sexual, les expectatives frustrades, el callar per no molestar, la incomprensió mostrada per haver callat, el radicalisme, el feixisme, l’homofòbia… el cataclisme. I molt més. Aquests són només alguns dels temes que L’oreneta planteja.
Guillem Clua, l’autor del text, ha donat mostres ja d’una traça impressionant i enlluernadora per tractar les vicissituds d’un col·lectiu que reclama normalització. Smiley en va ser un gran exemple. En aquesta ocasió, l’atemptat integrista en un bar d’ambient d’Orlando el 2016 serveix per estirar el fil d’una història que uneix dos personatges divergents des d’un inici. Malgrat viure l’un a les antípodes de l’altre en els personatges que interpreten, l’Emma Vilarasau i en Dafnis Balduz mostren una connexió màgica a l’escenari. Ella, capaç de fer d’una frase un espectacle, capaç de ser allò que desitgi i de fer-t’ho veure sense esforç. Ell, magnífic, amb un to i una mesura constants per afavorir que les batzegades que li clava a professora de cant siguin les protagonistes, i no pas ell. La direcció de Josep Maria Mestres afavoreix que l’espectacle penetri a l’ànima, emocioni, trasbalsi.
Arriba un moment, però, en el que la tragèdia es palpa i la realitat empeny amb força. En aquell instant, com a espectador, he d’admetre que em va decebre el mareig de l’inici. Aquell joc de mentides i mitges veritats m’havia desorientat, i em plantejava si calia. Em plantejava si en una trobada com aquella, havent d’anar a parar a una pugna sentimental, un trencament de l’essència amb la que cada personatge arribava a l’escena i una sacsejada emocional tan imponent, les coses realment havien d’haver començat així. Tants enganys… no fan per la profunditat que exhibeixen finalment els personatges. Aquesta profunditat, però, se t’emporta sense remei. I aplaudeixes la classe mostrada amb ganes.
