Aquest melodrama de Guillem Clua relata una història d’amor i de dolor, de pèrdua i de trobada. Sota el pretext d’un home que es troba amb una professora de cant per a perfeccionar la cançó que planeja cantar en el funeral de la seva mare, l’obra retrata una trobada on res és el que sembla i on tots dos personatges comparteixen molt més del que creuen.
No és la primera vegada que el dramaturg català aprofita el seu talent per a donar visibilitat i lluitar per la normalització del col·lectiu LGTBI. Si ja ho va fer amb el seu èxit Smiley en to de comèdia, aquesta vegada es posa molt més seriós. Partint de l’atemptat en un bar d’ambient d’Orlando en 2016, el text reflexiona sobre l’horror, la por, l’acceptació i la importància de dir les coses pel seu nom.
Més enllà de les exemplars interpretacions d’Emma Vilarasau i Dafnis Balduz sota la direcció de Josep Maria Mestres, el gran assoliment d’aquesta obra és la seva estructura. Cada tros d’informació es serveix en el moment precís, configurant un mecanisme de rellotgeria sentimental tan perfecte que resulta difícil no emocionar-se en cada nou gir. Entre l’empatia de compartir el mateix dolor per la pèrdua d’un ser estimat i el distanciament del salt generacional, la relació entre tots dos personatges es tiba i relaxa com una goma que no sols travessa l’escenari, sinó que arriba al pati de butaques.
