L’obra va ser estrenada al 2017 a Londres, s’ha representat a Madrid i hi ha una propera estrena a París.
Guillem Clua la va escriure després de l’atac terrorista contra la comunitat LGTBI el 12 de juny de 2016 al Bar Pulse d’Orlando als Estats Units, en què va morir una cinquantena de persones a tret de fusell. A Guillem Clua se’l va reconèixer al 2013 com una de les persones amb més influencia a Espanya dins del col·lectiu LGTBI i li hem vist altres obres sobre el tema com “Justícia” o “Smiley, després de l’amor” (2020).
L’Oreneta està de gira per Catalunya després de fer temporada a Barcelona. Vam anar a l’Atrium de Viladecans. És un teatre molt gran i estava ple. Només començar se sentia tossir, sorolls de cremalleres i de papers de caramels. No prometia ser una bona sessió. Vaig decidir concentrar-me i al cap de poc temps, ja només se sentia el silenci. Feia basarda i tot. Impressionava. L’obra atrapa tan i de bon començament que tot el públic estava clavat a la cadira.
L’obra tracta de la pèrdua, del dol de dues persones amb dues mirades i relacions diferents, de l’arrabassament d’un ser estimat per la violència, del rebuig, de l’homosexualitat mal viscuda i mal acceptada, de les mirades diferents que allunyen una de l’altre.
Emma Vilarassau i Dafnis Balduf donen vida a una mare que ha perdut un fill i a la parella desconeguda del fill desaparegut. La direcció de Josep Maria Mestres és impecable, mil·limetrats els temps dels diàlegs, la informació donada de mica a mica perquè es pugui anar paint, les sorpreses calculades per donar l’impacte just, les emocions contingudes però sense concessions. D’un text magnífic, la direcció i els intèrprets en fan un treball d’artesania. L’actriu i l’actor estan sols a l’escenari però gràcies a l’escenografia d’Alessio Meloni troben el lloc just on posar-se amb uns canvis de posició pensats perquè el diàleg i el text siguin més importants que els moviments. Una meravella. No es por dir altrament
