Al llarg dels anys, Oriol Broggi ens ha demostrat que és tot un mestre creant atmosferes teatrals, les quals permeten a l’espectador viatjar fins al mateix lloc i moment de l’acció que representen. En aquesta ocasió, el viatge era llarg, concretament a un lloc i a un moment històric a on l’espectador no està gaire acostumat a anar (o gens): la Xina del segle XIII.
Així doncs, el repte no era fàcil, però el resultat final transmet un conjunt de sensacions i percepcions que permeten traslladar-nos fins al llunyà orient, aconseguint així un dels seus propòsits. Cal dir que, tot això, s’aconsegueix gràcies a una narrativa fidel i propera a la visió oriental, molt diferent a la nostra (fet que pot provocar estranyesa en el públic no habituat), la qual compta amb una posada en escena de ritme pausat, molt a l’estil del cinema d’Akira Kurosawa, per exemple, un dels seus possibles referents. Òbviament, la part tècnica també és una part fonamental en la creació d’aquesta atmosfera oriental i, en aquest sentit, haig de dir que l’obra és impecable a nivell formal. Així doncs, ens trobem amb un escenari despullat i envolvent a quatre bandes que situa l’espectador al mig de l’acció i el fa entrar en llocs que construeix dins la seva ment, els quals van des d’un gran palau fins a un petit poble. En aquesta ocasió, l’habitual sorra d’en Broggi s’adiu més que mai a aquest text antic que, en companyia del fum i juntament amb una elaboradíssima il·luminació, uns bons efectes sonors i un vestuari molt adient, acaben de donar forma a aquesta aconseguida atmosfera tradicional xinesa.
D’altra banda, resulta força encertat la utilització del recurs musical al llarg del muntatge, el qual confereix una major dimensionalitat a l’obra, lligant a la perfecció amb aquesta i proporcionant-li un toc de personalitat. Per últim, no hem d’oblidar l’intens treball que realitzen els actors, els qual es deixen la pell sobre l’escenari i brinden unes interpretacions a l’alçada d’aquest muntatge, donant-li així sentit a tot ell.