La cultura tradicional oriental resulta pel públic de Barcelona tan exòtica com llunyana pel que fa al seu imaginari, els seus costums i la seva inflexibilitat moral. Per aquest motiu, muntar amb una companyia catalana una obra basada en un text xinès del segle XIII i fer-la atractiva i accessible no és, d’entrada, una feina gens fàcil. El talentós director Oriol Broggi, apel·lant a la universalitat i el caire llegendari de la història, ha construït un elegant i respectuós relat, intel·ligible, èpic, proper, màgic i amb una solemnitat ben digna. La trama, ambientada en aquest món antic de venjances i traïcions, recorda sobretot a les tragèdies shakespearianes (la qual cosa té un gran mèrit), tot i que també evoca al teatre de Sòfocles (per la inevitabilitat del infortuni) o de Mouawad (pel tractament del dolor i el dol). L’actor Julio Manrique, en el paper de metge ambulant que esdevé responsable de la salvació de la nissaga del clan Zhao, fa una interpretació espectacularment sentida, vibrant, emotiva i, pràcticament, s’apodera de l’ànima de l’obra, tot i que la resta d’actors també fan un bon treball. No obstant, la narració, que en dues hores de durada aconsegueix no fer-se feixuga, té un desenvolupament massa lineal i, per tant, molt previsible. Caldria, potser, afegir algun gir, obstacle o sorpresa que ens tregui de la simple realització dels fets que venen anunciats gairebé des del principi de l’obra; i tampoc estaria de més alguna el·lipsi. Afortunadament, el pes no recau sobre l’argument (que és potent però també força esquemàtic) sinó sobre els sentiments dels personatges i, per tant, gràcies a això i a la posada en escena (a excepció de la lluita d’espases que, per més efectista que sigui, en teatre mai acaba de funcionar), s’aguanta prou bé tot en conjunt.
Enllaç copiat!