Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és, per a mí, una de les obres de teatre que no s’acostumen a representar i s’haurien de representar amb molta més regularitat. En una primera lectura superficial, podríem dir que tracta sobre les restes del franquisme i la concepció que els joves tenen sobre aquest.
Però… només és això? Jo, personalment, crec que es tracta de molt més que no pas això. Es tracta d’un teatre experimental, rupturista, sense por, jove. Es tracta d’una obra que fa parodia del tema més sagnant i feridor de la historia contemporània d’Espanya. És una obra valenta, que no tem fer performances i mostrar els prejudicis que, al mateix temps, es tenen d’una Joventut a la que es té com a quelcom alienat, d’esperança perduda, pur reflex d’una dictadura.
La companyia José y sus Hermanas ofereix a la Sala Tarantana una vertadera classe de teatre al públic mitjançant un elenc de joves de l’Institut del teatre que es deixen la pell en una peça purament avantguardista. En aquesta obra hi ha lloc per a tot: el riure, la reflexió, la indignació, l’aprenentatge, la contemplació de la bellesa teatral…
Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és una miscel·lània que aconsegueix transmetre al públic allò que és el franquisme per al jovent: motiu d’indignació i lluita social, però també motiu de paròdia. Mitjançant una gran multitud d’escenes (en ocasions molt críptiques, que l’espectador aprecia per la seva bellesa però no acaba de comprendre), l’espectador queda commocionat per l’actuació de la joventut al voltant del franquisme. Es tracta d’una obra que porta a la posterior reflexió, ja sigui per haver de digerir tantes escenes tan diferents entre sí, o per tornar un cop més a replantejar preguntes o interrogants sobre el franquisme i les seves conseqüències.
