A poc a poc i a força de riure d’elles mateixes, Las Glorias Cabareteras han forjat una sèrie de mites al seu voltant (teatres que les veten, intents de censura i boicot contra elles, sales que tanquen després d’una actuació seva…) que les han convertit en tot un referent del cabaret underground. La seva (suposada) carrera maleïda, però, ha suposat dos elements importants. D’una banda, les poques oportunitats que tenim de veure-les en directe s’han convertit en tot un esdeveniment que, en algunes ocasions, com aquest comiat de la seu de Gràcia de la Sala Beckett, serà recordat com a històric pels assistents. D’una altra, han adoptat la veu enverinada dels arraconats que les permet, sense por ni pèls a la llengua, verbalitzar amb una gràcia única tot el que ningú s’atreveix a dir sobre el teatre català, els dramaturgs, els actors i actrius i directors però que tothom pensa o comenta d’amagat.
El seu exercici de catarsi del món de la faràndula i els seus fantasmes és tan sa, divertit, poderós i especial que, ara mateix, no hi ha cap altre espectacle que contingui tanta veritat, tanta mala llet i tanta ironia respecte a aquest tema. Elles saben fer virtut dels seus defectes i, per tant, totes les imperfeccions escèniques, els anticlimàtics números musicals i el nombre excessiu de finals sembla que juguin a favor d’aquesta genial paròdia de vedettes en decadència. Diuen que només fan el mamarratxo i que sempre es repeteixen però el seu show, en realitat, mai és igual. Mai se sap a qui li tocarà rebre. I això fa que se senti viu, fresc, imprevisible, autèntic, natural. Potser hi haurà gent que no connecti o que no capti algunes referències però l’important és que l’alegria i desvergonyiment que transmeten és diversió en estat pur. Tothom que tingui l’oportunitat hauria d’anar a veure-les encara que sigui només una vegada. Perquè, si segueixen així, aconseguiran convertir-se en una llegenda local i, llavors, tots voldrem poder dir: “jo vaig estar allà, jo les vaig veure”.