Aquesta és una reescriptura molt particular de Ricard III, a l’estil de les que ja havien fet Gerard Guix a Ricard de 3er o Carla Torres amb els de Parking Shakespeare. Es tracta d’una versió molt a l’argentina, com ara aquelles que feia ja fa uns anys Daniel Veronese. Aquí tot es redueix a un taller o fàbrica (no se sap massa bé) que subsisteix com pot malgrat passar per un mal moment, i que té a uns germans com a propietaris. Un d’ells, amb visibles malformacions físiques, voldrà venjar-se de tot i de tothom pels greuges i les humiliacions patides durant anys. La seva ment –deformada també pel patiment- maquinarà una sèrie de trames recargolades i maquiavèl·liques.
La dramatúrgia de Mariano Saba funciona i avança amb interès, tot i que a vegades hi hagi algun salt argumental que fa avançar la trama amb celeritat. Crec que la direcció de Ignacio Gómez Bustamante i Nelson Valente –present en els darrers mesos a les cartelleres de molts teatres barcelonins- es centra massa en la crispació i potser no dosifica les explosions i la cridòria. Una decisió que, malgrat tot, té el seu contrapunt en la magnífica interpretació de Julián Ponce Campos, un actor ja vist a la trilogia catalo-argentina del darrer Festival Grec. La seva és una d’aquelles actuacions que es recorda i que commou, tant pel gran treball físic com per la seva contenció i naturalitat. Un actor que haurem de seguir amb atenció, perquè ens pot donar moltes sorpreses.
Un apunt també per la decisió escenogràfica, que utilitza una de les grades com a part del decorat. Una decisió senzilla, segurament moguda per les necessitats d’una sala tan particular com La Villarroel, però que dona una dimensió metateatral molt interessant i pertorbadora.
