La temptació de passar del teatre al cinema és molt gran, però també hi ha directors i guionistes que de tant en tant escullen els escenaris per provar idees noves o buscar el plaer de tenir un públic en directe. Cesc Gay ho ha fet, i amb força èxit, en diverses ocasions. Ara li ha arribat el torn a David Trueba, conegut per pel·lícules com La buena vida, Soldados de Salamina, Vivir es fàcil con los ojos cerrados o Saben aquell. El seu estil, quasi sempre intimista i lligat a personatges quotidians i molt reals, encaixa la mar de bé amb aquest debut interessant i prometedor.
Los guapos ens parla de dos amics que es retroben molts anys després. Però no es un encontre casual, sinó amb un interès ocult que coneixerem a mida que avanci l’obra. Es tracta d’una trobada amistosa però plena de retrets i desconfiances, sobretot per un tema de classe que apareixerà contínuament i desafiarà el tipus de societat que cadascun d’ells ha escollit per viure. Es tracta d’una història que podria ser hereva d’aquell cinema quinqui dels vuitanta o que podria haver sortit de la imaginació de Juan Marsé. Una història que parla de classe treballadora, de gent de barri, de fracassats i també de personatges que han pogut sortir de l’ambient imperant en la seva adolescència… Los guapos sembla una obra que parla de revenja, de justícia social, però amagada dins d’una trama corrent i uns personatges comuns.
Crec que l’obra funciona sobretot per uns diàlegs àgils, potents, i per tota la trama de la demanda legal que un dels personatges vol cursar. Potser la història més íntima entre els dos protagonistes queda més difosa, i la forma de presentar els diferents canvis de dia i de temps no està del tot ben definida. Tampoc he entès massa bé l’ús de la il·luminació, supeditada a una escenografia molt bella però potser un pèl inversemblant. D’altra banda, Anna Alarcón i Vito Sanz compleixen perfectament amb les expectatives que teníem dipositades, essent ella potser la que té el paper més complicat i més agraït.