Les persones tendim a idealitzar el passat. Romantitzar moments i anhelar records que s’han perfeccionat i modelat amb el pas dels anys per ajustar-se a allò que la nostra percepció o jo del moment vol creure que va viure. I juntament amb aquests moments, especialment en la infància, s’acostuma a col·locar a persones de manera estratègica que van significar molt, però que potser no eren exactament com es recorden. Aquesta idealització comporta uns autoenganys que es porten fins al límit, quan tot explota i no es pot mirar cap a una altra banda.
David Trueba en aquesta obra fa un salt a la memòria dels dos protagonistes, en Pablo (Vito Sanz) i la Nuria (Anna Alarcón). De petits vivien al mateix barri obrer de la ciutat on tothom sobrevivia com podia, es van trobar l’un a l’altre en la pre-adolescència i van sortir durant poc temps, el suficient perquè els hi deixés un record al qual recórrer. Es retroben d’adults quan la Nuria necessita que en Pablo l’ajudi en un afer bastant complex. És durant els moments de retrobament i converses quan explotarà la bombolla del record.
Amb un llenguatge directe i reflexiu, com és costum de Trueba, el text navega en el present dels personatges i en els camins que els van fer unir-se quan eren adolescents. Amb la seva pròpia descripció dels moments viscuts es va perfilant el seu caràcter i cada aresta dels personatges, proporcionant a l’espectadora una visió global d’allò que motiva i empeny a cadascun d’ells en la trama. El motiu del retrobament és una excusa per afrontar el canvi de paradigma i de visió que cada personatge té de l’altre. Veure el passat amb ulls d’adult, de l’experiència adquirida, és l’autèntica motivació de la narració.
El disseny sonor i de llums ajuda en la transició entre el present i el passat, entre el diàleg actual i els monòlegs plens de records. Una narrativa ben tramada en una escenografia molt interessant, tot i que no interactua gaire en el relat.
Sanz i Alarcón tenen una feina difícil en donar vida a uns personatges contradictoris, especialment ella que bocí a bocí explora i desconstrueix un paper inicial simple en una persona complexa que amaga la seva pròpia realitat. La força d’Alarcón impregna cada paraula i moviment de Nuria, creant, fins i tot, una incomoditat pretesa i molt ben aconseguida. La naturalitat de Sanz fa evolucionar el seu personatge de manera orgànica, traient capa a capa l’anhel i la decepció de Pablo, al mateix temps que transmet un fons de tristesa.
El relat és interessant i la història atrapa al públic, tot i que cap al final de la producció sembla que la reiteració de certs conceptes o comentaris allarguen la posada en escena sense necessitat. Afortunadament, en aquest moment en què l’espectadora comença a davallar el seu interès es provoca un canvi de discurs que sorprèn i tornar a captar l’atenció. El públic torna a enganxar-se just per acomiadar-se d’una història trista, però molt real.