Un fet real. Un vaixell carregat amb més de 450 nens, fills de republicans, humils uns, senyorets els altres, camí d’un internat a Mèxic. Fugen de la Guerra Civil, de l’altre bàndol, de les 3 Espanyes (gran i oblidat concepte, el dels atrapats enmig de radicalismes), en alguns casos sembla que fins i tot forçats davant reticències dels pares. L’exili sempre és una tragèdia. Ni espera la terra promesa ni la tornada serà fàcil. El viatge en si mateix sol ser dramàtic. Aquest vaixell es dirigeix a un futur que ja albiren serà tenebrós.
En una cabina tancat per dins, amb una banyera com a únic element a disposició de la seva imaginació, dos nens comparteixen jocs sinistres i és que els nens tenen la virtut d’exorcitzar allò fosc -abusos, execucions, traïcions, la guerra … – jugant. Els jocs es succeeixen i així anem coneixent sobretot a un d’ells i les seves circumstàncies. Volen jugar, s’obliguen a fer-ho, es barallen, s’atrauen, s’expliquen secrets ja repetits … I sempre present, una maleta tancada que guarda el futur. El futur en un internat on no els rebran amb els braços oberts sinó a l’inrevés: no deixen de ser refugiats que fugen per arribar a on no els han cridat. I aquesta segona part, la de la vida a l’orfenat, apunta també a tan apassionant, fosca i tràgica com ho va ser el viatge. De fet, surts amb ganes de saber més d’aquest epíleg.
Hi ha un joc fosc de seducció i repulsió. De oblit i memòria. De passar pàgina però no oblidar. O d’oblidar per recordar, en aquest text d’Albert Tola (Sarab) que suposa el debut en la direcció de la intèrpret Elena Fortuny (Un disgust danès, Històries d’Istanbul). Impecables so, il·luminació, moviments i interpretacions de Rodrigo García Olza i Lluís Marquès (s’alterna amb Marc Pujol).
En resum: proposta íntima, poètica, fosca, complexa, certa i amb tocs d’humor per alleujar la tensió que va creixent i creixent, com la foscor que envolta a aquests nens. La veritat és que no és una altra història més de la Guerra civil, un episodi històric sense més, sinó sobre la memòria i tancar portes sabent què queda enrere.