Alguna vegada havia de passar…és la primera vegada que una proposta de La Vilella teatre no ens ha acabat de convèncer al cent per cent.
Los que me quieren me llaman Fede. Estiu del 1936, la guerra civil espanyola ha esclatat, les diferencies no son acceptades i Federico Garcia Lorca es diferent. Federico García Lorca va ser poeta, dramaturg, músic, pintor i actor ,que va ser assassinat la matinada del 18 al 19 d’agost de 1936, per la seva condició sexual i per les seves idees polítiques, però tot i que fa 73 anys de la seva mort, la seva figura i la seva obra segueix sent molt recordada i homenatjada. ”Los que me quieren me llaman Fede” és un tribut que fa la “Companyia Psicoproject en moviment” a Federico Garcia Lorca ,un espectacle de dansa, creat i dirigit per Jordi Soler Company. En general ha estat un espectacle molt desigual. Moments realment ben treballats i que ens han transmès, però d’altres molt repetitius, descompensats i que no li vam saber trobar el significat que ens volien donar. Ha començat força be amb el poema Casida de la rosa, una versió extreta de l’àlbum La Luna Grande: De Chavela Vargas a Federico García Lorca (2012). “La rosa no buscaba la aurora: casi eterna en su ramo, buscaba otra cosa”, un poema d’anada i tornada preciós; un joc poètic on la rosa és un símbol de sexualitat i de somnis. Pel que fa a la música, hi ha hagut trossos molt encertats, com la del soroll dels avions i dels bombardejos, que ens han situat en plena guerra civil; la marxa de la banda d’una processó o el del moment del afusellament de Lorca ; però hi d’altres que no els hem acabat d’entendre i fins hi tot se’ns han fet pesats. Les coreografies en general ens han agradat, però les ballarines moltes vegades no anaven del tot a compassades amb la música i fins i tot a diferent ritme entre elles. La coreografia final de l’assassinat ha estat molt ben executat per el ballarí Jordi Soler, però pel meu gust un pel llarg i repetitiu.