Com deuen ser actualment els joves que en els seixanta buscaven el trencament amb la societat que imperava? En quina classe de pares es deuen haver convertit? En aquesta comèdia anglesa de Mike Bartlett –Bull, Contracciones– es parla precisament d’això, ja que es segueix la història d’una parella des de que es coneixen l’any 1967 fins el 2011, passant per l’època final del Tatcherisme a principis dels noranta. Més de quaranta anys per entendre uns personatges que han progressat econòmicament, que han fet el que han volgut i que s’han emmotllat còmodament a una societat que finalment els ha canviat a ells. Uns personatges que veuen com els seus fills s’avergonyeixen d’ells i els acusen d’immobilitat i poca connexió amb el món que viuen.
Tot i ser una comèdia, Love, Love, Love es mou també pel llefiscós terreny del drama familiar i els conflictes generacionals, amb petits desastres i algunes discussions força acalorades. Tot plegat no ajuda a que empatitzem massa amb cap dels protagonistes, tot i que estic convençut que hi ha situacions que tots hem viscut o hem vist de ben a prop. De fet, hem vist aparèixer el tema en moltes altres funcions teatrals i potser per això m’esperava que el text de Bartlett seria més original, o ens donaria una mica més de llum. Finalment no ha estat així. L’obra es limita a mostrar una parella i totes les seves contradiccions, fins al punt de deixar-nos un regust ambigu i una mica decebedor: el conservadorisme de la filla, la poca empatia dels pares, la necessitat d’un amor interessat, etc.
Julio Manrique ha aconseguit una producció impecable, com totes les de La Brutal, però potser hi he trobat a faltar una mica més de risc. Es repeteixen recursos com el de les projeccions, i es fa el que es pot amb una escenografia funcional que no acaba de lluir (no es pot negar que l’espai de La Villarroel posa sempre moltes dificultats als escenògrafs). Ara bé, les actuacions de Laia Marull i David Selvas s’emporten tota l’atenció, tant pel fet d’anar afegint anys als seus personatges com per la forta càrrega emocional que hi aboquen. Llàstima de les perruques del començament, que poc els hi ha faltat per fer perdre la versemblança del seu treball…