Que les relacions son complicades no és un secret i que cada família és un món, tampoc. Està clar que aquells que han viscut un tipus de relació a casa n’esperen en el futur un marc igual o semblant, però això no vol dir que sigui fàcil i que sigui la realitat. Les persones son complexes i les seves relacions encara més.
En aquesta producció es veu l’evolució d’una parella i la seva família en tres dècades diferents. Comença amb la trobada d’en Kenneth i la Sandra enamorant-se en l’Amèrica del flower power, per viure després en un adossat ja casats i amb dues criatures als anys noranta, i acaba a l’època actual amb uns fills i uns pares que no s’esperaven aquell futur.
Text divertit que burxa amb reflexions que van més enllà de saber si s’ha arribat a on es volia. Mike Bartlett és molt hàbil fent servir un llenguatge directe i sense embuts que té en el personatge de Sandra el més descarat i sense pèls a la llengua. Tots els personatges diuen el que pensen sense cap filtre, esperant provocar al seu interlocutor perquè es produeixi una reacció que demostri que tenen raó.
Laia Marull i David Selvas, com la parella protagonista, tenen els papers més divertits a interpretar. No es deixen res guardat. Selvas especialment té en Kenneth un dels millors treballs que ha fet. El públic s’oblida del actor i demana comptes al personatge que entre excuses de mal pagador no afronta del tot les seves responsabilitats. Destaca especialment la seva naturalitat per exercir de somiador que ha trepitjar terra i que, en l’exercici del seu egoisme, no està per tonteries. Marull transpira vitalitat i despreocupació, una energia molt potent, però que a vegades no acaba d’estar amb sintonia amb el seu company d’escena. Tot i així, se li deu a ella la força del seu personatge. Clara de Ramon i Marc Bosch estan magnífics en les seves interpretacions, llàstima que siguin massa curtes i que no donin més joc.
El muntatge té el segell inconfusible de Julio Manrique, que utilitza amb mestratge el llenguatge audiovisual per contextualitzar l’acció i oferir referències al públic perquè es situï en cada moment. La banda sonora torna a ser un element clau de la producció que embolcalla magníficament tota la posada en escena.
Històries diferents i fora de la norma que animen a veure un teatre que passa de convencionalismes per apropar a l’espectadora a les relacions humanes des d’un punt de vista emocional.