“Tutto e menzogna, tradimento e inganno”. Aquest seria el resum d’una òpera basada en el drama Kabale und Liebe (amor i intriga) de Friedrich Von Schiller en ple moviment romàntic alemany Sturm und Drang. És el recitatiu del tenor abans de la famosa ària “Quando le sere al placido, la més coneguda i emotiva ària de tenor de l’òpera Luisa Miller. Tot el segle XIX està ple d’arguments romàntics de passions, traïcions, de lluites de poder, d’amors obligats, d’amors no correspostos, de la utilització de l’amor per interessos, d’amors impossibles, de la mort com a única sortida al retrobament de l’amor. No eren només les dones qui estaven sotmeses a la voluntat del pare. Els homes de la noblesa s’havien de doblegar als interessos de la família. La venda de l’amor a canvi de la llibertat de l’enamorat o del pare es va repetint al llarg de la literatura romàntica. Luisa es ven per salvar el pare com ho fa Tosca davant del baró Scarpia per salvar a Mario Cavaradossi.
És la quinzena de les òperes composades per Verdi ja en ple període de maduresa i que prepararia les tres més conegudes: La Traviata, Rigoletto i Il Trovatore. Es representa incomprensiblement poc i m’ha deixat captivada tant la música com l’escenografia. La música és lluminosa, entusiasta tot i el drama que s’hi representa amb una melodia i ritme que són encomanadissos. Cada un dels actes comença amb un cor de la gent senzilla, del poble. En el segon acte, Rodolfo inicia l’ària de tenor amb un recitatiu acompanyat de clarinet i contrabaixos. És l’acte de la intriga on la maldat representada i cantada pels dos baixos (Marco Spotti i Carlo Colombara) contrasta amb l’amor ingenu de Rodolfo i Luisa. L’inici del tercer acte és deliciós. El cor consola Luisa i l’acaba ella amb una cavaletta en la que maleeix el dia en que va néixer. El duo entre pare i filla recorda el Rigoletto i precedeix el trio final de Luisa, Rodolfo i Miller. La direcció musical ha anat a càrrec de Domingo Hindoyan.
Pel que fa als cantants, tot el repartiment ha complert sobradament les expectatives, difícil després del ressò mediàtic que ha tingut Sondra Radvanosvsy i Piotr Beczala. He de ressaltar però la dolcíssima veu de Eleonora Buratto (Luisa) que encaixava perfectament amb la ingenuïtat de la protagonista i va emocionar al públic. Arturo Chacón-Cruz (Rodolfo) va anar creixent a mida que avançava l’obra fins que va arribar a l’ària del segon acte on es va deixar anar amb un magnífic “Quando le sere al placido” i va seguir esplèndid fins al trio final.
Juan Jesús Rodríguez, baríton verdià, amb molt bona veu, presència escènica i magnífica interpretació, va ser merescudament el més aplaudit pel públic.
He de destacar molt especialment la escenografia de Damiano Michieletto, director d´escena de l’obra verdiana. Vam saber que li va ser concedit el premi Lorence Olivier i que serà el dramaturg de la Cavalleria Rusticana i Plagliacci de la propera temporada. L’escenografia de Luisa Miller és original, complexa, carregada de simbolismes i molt eficaç. Un escenari que va rodant amb 4 sub-escenaris per a cada escena. És geomètric i quadrat com geomètrica i simètrica és la distribució del cor en cada escena, el qual es va movent silenciosament però amb una gran presencia durant tota la òpera. Felicitem a Conxita Garcia una altra vegada per aquest cor que dirigeix magistralment.
No oblidaré aquesta Luisa Miller i, si teniu ocasió, no us la perdeu.