Un reconegut actor teatral es desperta sol dins un dels camerinos d’un teatre de províncies. Li han fet un homenatge en reconeixement a tots els anys que ha dedicat a la seva professió d’actor. Quan surt se n’adona que tothom a marxat. El públic ha marxat. Els llums s’han apagat. Ningú s’ha adonat que ell encara hi era dins !!! Està sol. És el moment de fer un repàs sobre la seva vida d’actor.
“Aquesta platea m’ha engolit, aquest fossat negre m’ha devorat, gairebé sense adonar-me’n…; però aquesta nit, a l’homenatge, he “despertat”!; i quan he mirat enrere, he descobert els meus setanta anys!…”
Perquè…, que hi ha al darrera de l’actor?
Una vida. Tristeses i alegries, triomfs i equivocacions, enveges, solitud, falses amistats, companys, el públic i els aplaudiments.
“L’últim acte” és la reflexió que es fa un actor sobre el que ha estat la seva vida durant tots aquests anys de professió.
Creada a partir de textos humorístics, cartes i relats breus d’Anton Txékhov , “L’últim acte” ens fa reflexionar sobre les misèries que es poden amagar darrere dels grans homes de teatre.
Francesc Orella interpreta a Vassili, l’actor enfrontat amb la recta final de la seva carrera i amb la seva pròpia existència. L’acompanyen tres esperits: la Dama 1(Nina) l’esperit de la serenitat , la Dama 2 (Bárbara Granados) l’esperit de la candidesa i la Dama 3 (Cristina Plazas) l’esperit de la Sensualitat; amb elles tres compartirà diferents moments del seu passat dalt dels escenaris i farà un repàs a la seva vida professional.
Els que em coneixeu ja sabreu que em moc molt per sensacions. Un espectacle m’ha de emocionar, remoure o transmetre alguna cosa. Malauradament en aquest “L’últim acte”, tret d’algun moment realment enginyós, una posada en escena que particularment m’ha agradat força, una caracterització espectacular i una interpretació de Francesc Orella excepcional, la resta no m’ha aportat cap mena d’emoció. Penso que aquest espectacle podia haver donat molt més de sí, el tema s’ho valia.