Carles Alfaro assegura que el gran èxit de la carrera d’un actor està estretament lligat a la solitud que ha de suportar havent arribat a la seva fi. Aquest pretext és el principal motiu que vesteix la dramatúrgia a mig gas de L’últim acte, una hora i mitja destinada a repassar algunes vinyetes de la trajectòria d’un actor vell recentment homenatjat. Potser per a homenatjar a l’actor que es jubila?
Els maldecaps comencen ja d’entrada, quan el protagonista es desperta fet una sopa als camerinos del teatre on l’han deixat sol, tancat i oblidat. A partir d’aquí comença un recopilatori dels moments més singulars de la seva carrera recorrent a la inserció d’alguns dels grans textos de Txékhov. Potser per a homenatjar al dramaturg rus?
El cas és que la voluntat de continuïtat narrativa acaba veient-se poc reeixida, oferint un resultat tragicòmic força heterogeni. De ressaca després de la celebració, gairebé per inèrcia, l’actor acaba dins d’una rave descafeinada acompanyat de tres muses amb outfits -molt ben confeccionats- propis del segle XIX que, com en qualsevol rave, cada cop són menys clars els motius que ens hi han ficat a tots plegats. D’acord, l’ambient oníric hi és present. La feina d’escenografia i il·luminació és molt destacable i ajuden a quedar-se assegut a la butaca. Res més a esperar tenint en compte una producció d’aquest abast. Així com la sòlida i vigorosa actuació de Francesc Orella, incansable, en un paper que li esqueia rodó. En contrast, per exemple, amb algun numeret musical poc contextualitzat, replantejable; o amb un to masclista que tenyia l’humor d’alguns gags que, molt bé, estan inspirats en uns textos de finals del segle XIX, però que m’agradaria reivindicar-hi el paper de l’adaptació com a eina transformadora. Si hagués estat un excés preestablert, ho entendria. Si hagués estat puntual, també. Però no em va semblar cap de les dues mesures, i em va posar una mica nerviós. Tot plegat, no tinc clar si L’últim acte és un homenatge al final d’una carrera o a la dramatúrgia de Txékhov. Potser és cosa meva, però és probable que no acabi sent cap de les dues coses.