És molt d’agrair trobar un teatre obert en ple mes d’agost, i amb programació doble una de les quals exhaureix cada dia. El teatre Gaudí ens fa aquest regal quan ja s’ha acabat el Grec i han finalitzat la majoria de les programacions.
L’últim ball és una obra sorprenent per l’originalitat del muntatge que aconsegueix mantenir l’interès del públic sobre un tema conegut però encara no superat en molts entorns.
El patriarcat i el masclisme, l’homofòbia i la transfòbia es manifesten amb tota la seva cruesa en un escenari decadent, entre balls, vestits i lluentons, música de boleros, tangos i valsos. El rerefons és el moment de les olimpíades, el creixement del moviment LGTBI, l’enderrocament d’una antiga sala de ball, la nostàlgia i els records que posen al damunt de la taula els dubtes, els rancors, la covardia i l’acceptació eterna de l’innacceptable.
No és un tema nou. En els darrers anys s’ha posat molt de manifest el patró de les relacions dominants i la submissió culpabilitzada del dominat. Coneixem el tema però la manera de presentar-ho, els moviments escènics, els canvis de vestuari formant part del guió ha estat un recurs molt ben utilitzat i efectista.
Sota la direcció de Txell Roda i Fàbregas el text de Gal Soler circula suaument a través dels diàlegs entre Montse Miralles i el mateix autor del text, Gal Soler. Els diàlegs i l’expressió corporal expliquen mica a mica un passat que es va fent present, històries no explicades, secrets no confessats. Ells dos demostren a l’escenari la seva llarga trajectòria professional, la seva experiència i la facilitat en que connecten l’un amb l’altra amb una gran complicitat. Al costat d’aquestes dues bèsties del teatre, Daniel Cuello-Esparrell és la nota jove, és el personatge que fa que el passat s’infiltri en el present i modifiqui el curs de la història.