Hera es casa amb Zeus i ens convida a tots a la festa, juntament amb Afrodita, Dionís, Ares i Hades. Una reunió de divinitats que promet una festa eterna però que també amaga enganys, traïcions, infidelitats i lluites internes. Amb aquesta premissa, Marc Artigau ens vol parlar de l’abús de poder, i ja no només a la Grècia clàssica sinó també en els nostres dies… i a tots els nivells. És per això que es parla de xarxes socials i l’escenari es transforma en una sala de ball, ja des d’abans de l’entrada del públic.
Com a totes les festes, a vegades la disbauxa s’excedeix i pot acabar arruïnant la nit. Aquí és potser l’excés de temes, idees i estils el que fa que les espectadores i els espectadors es perdin en un garbuix de curiositats, puntejades sempre amb música electrònica i el ball dels sis intèrprets. I per si fos poc, també s’afegeix un joc metateatral en el que els Déus juguen a fer d’humans i preparen una obra; justament la que es presenta davant dels nostres ulls.
No es pot negar que el muntatge té un atractiu que t’atrapa i no et deixa. Des de les primeres interpel·lacions al públic fins a la falsa salutació final, no deixem d’acompanyar els personatges en totes les seves desventures… encara que a vegades siguin tan inversemblants com la festa que els envolta. Suposo que la interpretació entusiasta de tot el repartiment acaba aconseguint la fita. Una fita que acaba demostrant el que més interessa, que no és altra cosa que l’existència d’espectacles arriscats i completament diferents a tot. Potser el resultat es perd entre massa coses… però el camí hi és, i un dia segur que ens portarà a llocs fascinants.