La literatura universal ha parlat ja de tots els aspectes de la vida, de l’amor i les seves fases, de l’odi, de guerres i batalles i de tots els sentiments i condicions humanes. Com sempre, la importància està en com es relaten els fets i les emocions, hi ha una llarga història de maneres de fer-ho, des de la mitologia grega fins als posts que es publiquen en xarxes socials. La manera afecta al fons sense cap tipus de pal·liatiu. Es pot combinar tot per fer arribar el missatge que es vol transmetre a tot arreu?
Marc Artigau escriu i dirigeix aquesta obra que es basa en la festa de noces de Zeus i Hera per parlar de temes que han traspassat fronteres, societats i el temps. Perquè fet i comportaments que abans es toleraven o es callaven ara no es poden deixar silenciats, però passar ha passat sempre i, per a mostra, una de déus clàssics. S’uneixen a la celebració Ares, Afrodita, Dionís i Hades que, com els protagonistes de l’enllaç, aniran deixant anar mites coneguts per explicar els abusos de poder i la violència sexual que s’ha perpetrat durant tota l’existència de la humanitat.
Muntatge potent, intens i molt explosiu que té un repartiment molt interessant. El text utilitza les deïtats i els seus mites per exposar fets recents debatuts socialment, al mateix temps que ho explica amb tècniques actuals que van dirigides especialment al públic més jove (referències a accions virals, Tik Tok, músiques…).
És una manera intel·ligent de presentar la mitologia als més joves de la sala i fer-la atractiva -si no ho era per a algú-, però en aquest repàs pels mites posa sobre l’escenari més d’un que, tot i formar part d’aquesta cultura, a vegades no queden ben introduïts en la narrativa general de la producció. Es nota que apassionen aquests capítols de l’antiguitat, però no es té cura en fer-los partícips de la història i seria millor haver-los deixat fora del text. Dona la sensació en algunes ocasions que es volen tocar molts temes i això fa perdre, en part, la magnitud que tindria centrar-se només en un parell.
En aquesta voluntat de voler apropar els joves al text y el seu missatge, també s’introdueix una mica de metateatre, els propis déus en realitat son actors i actrius preparant el muntatge que s’està veient. Té la seva gràcia, però també enreda i confon més la trama.
Els i les intèrprets es deixen la pell abans fins i tot que l’espectadora entri a la sala. I és en aquest precís moment que els protagonistes d’aquesta història arrosseguen al públic a la seva narrativa des de l’instant que passen la porta. Aquesta immersió en la intensitat i la força que desprenen només començar s’allarga durant tota l’obra i és el que manté enganxada a l’espectadora. La força, les ganes i el desig per connectar entre ells mateixos i el públic.
L’escenografia és una part també important d’aquesta producció que juga amb la música, els colors i els detalls del banquet de noces i va modelant una festa que deixa un regust amarg, al mateix temps que fa comprovar als déus que, al final, la seva eternitat no dista tant de les vides dels absurds mortals.