Nascuda a la Itàlia de mitjans del segle XVI, la comèdia del art és un gènere popular que, tot i contenir les claus essencials per entendre la nostra idea actual de teatre, cada vegada està més en desús. Com a varietat que barreja elements de la literatura del Renaixement amb tradicions carnavalesques, mímica i habilitats acrobàtiques, resulta evident la seva influència en el teatre de Shakespeare, Lope de Vega o Molière i, posteriorment, en disciplines com el clown, el burlesc o la pantomima. A L’ultima notte del Capitano, l’actor i director Felipe Cabezas ha tingut el bon gust de recuperar la màgia d’aquest univers de màscares, aventures i enamoraments per fer-li un melancòlic homenatge que és, en realitat, tota una declaració d’amor a les arts escèniques. Partint dels darrers dies de la vida de Francesco Andreini, assistirem a un monòleg on l’històric comediant evocarà els seus records de fama i glòria ja oblidats. L’obra transita delicadament en la línia entre el drama i la comèdia, l’amor i la desesperança, la joia de viure i la cruesa de la soledat. A més, exposa de forma didàctica i intimista els trets característics de la comèdia de l’art de forma interessant tant pels experts com pels qui no n’havien sentit mai a parlar. No obstant, es troba a faltar una mica més de l’acció que ja ens dóna alguns moments i que la història no es deixi seduir tant pel poder de la paraula. Les màscares que es fan servir són magnífiques i és una llàstima que ens deixi deliberadament amb les ganes de veure al protagonista fer-les servir totes al menys una vegada. Ara bé, aconsegueix crear una atmosfera d’enyorança única i té unes frases finals veritablement captivadores que romandran dins l’espectador temps després d’acabar la funció.
Enllaç copiat!