Que Sándor Márai té una prosa exquisida i que Christopher Hampton (Les amistats perilloses) és un adaptador de prestigi són dues veritats irrefutables. Ara bé, ¿és suficient ajuntar dos talents com aquests per aconseguir una obra de teatre potent i que funcioni? A mi m’ha semblat que no, i a jutjar per la utilització de recursos metateatrals una mica ingenus podríem dir que fins i tot el director no ha tingut la confiança suficient per cenyir-se exclusivament al text i a la proposta inicial. Una proposta aparentment simple -el retrobament i enfrontament entre dos vells amics després de molts anys- que amaga tota una reflexió sobre l’amistat, la traïció i tot allò que sovint intuïm o sabem… i que no volem acceptar.
La versió teatral de Folk s’acaba estancant, potser perquè també s’estanca l’adaptació inicial de Hampton. Sigui com sigui, la peça brinda la oportunitat de grans interpretacions, i aquí tant Abel Folk com Jordi Brau s’hi aboquen amb totes les ganes. Menció a part mereix Rosa Novell, que amb un petit paper aconsegueix transmetre fragilitat i força al mateix temps. L’escena en que escolta i descriu la Polonaise-fantaisie, de Chopin, ha estat per a mi el moment màgic de la funció. I és que pels grans artistes no hi ha paper que acabi resultant petit…