Una de les primeres obres que ens presenta la temporada teatral d’enguany és un autèntic plat fort. M.A.R.I.L.U.L.A. és un monòleg de l’autora grega Lena Kitsopoulou, que retrata una dona dels nostres dies, jove i immersa en una crisi existencial. Però que ningú no s’espanti perquè no és un text profund ni abstrús, sinó una comèdia divertida en molts moments. Defuig completament la voluntat de transcendència i a través d’explicacions espontànies i còmiques de la protagonista sobre el seu estat d’ànim ens anem fent a la idea de la buidor vital que nota perquè sent que té tot el que és materialment factible que tingui, però no és feliç i es fa preguntes.
La música hi té un paper important perquè cada cançó és un punt de referència de l’estat d’ànim a què aspira la protagonista. A més a més, també és un contrapunt molt còmic que trenca el monòleg i el fa avançar cap a d’altres temes. I la veritat, veure i sentir Mònica Glaenzel cantar i ballar de manera expressament amateur és divertidíssim, especialment a la cançó de Queen I want to break free. És una dona que es riu de si mateixa i de les seves misèries, i això la fa més propera a nosaltres.
Amb M.A.R.I.LU.L.A. (que no és el nom de la protagonista, sinó el d’una pastilla), Glaenzel broda un paper de dona normal que aborda en clau de comèdia, i Josep Maria Mestres dirigeix una obra deliciosa que no ha calgut adaptar gaire al context català, com va dir la mateixa Glaenzel, amb una escenografia mínima on el mirall esdevé el reflex de la vida i de la mort, i és que la vida en el més enllà és tan divertida com la del més ençà perquè les persones són les mateixes. Absolutament recomanable.